Quan era petit, tenia mal de queixal, i sabia que, si li ho deia a la meva mare, em donaria alguna cosa que em calmaria el dolor aquella nit perquè pogués dormir. Però no li ho deia... almenys no fins que el dolor era massa fort. Sabia que l'endemà em portaria al dentista. Jo volia que el dolor es calmés immediatament, però no ho podia aconseguir fins que no m'arreglaven la dent de manera permanent.
Clive Staples Lewis, autor d'aquestes paraules, va nàixer el mateix dia que jo, 68 anys abans. No tenim gaire més en comú, llevat, potser de coincidències en alguns aspectes, en algunes maneres de mirar o de sentir.
C. S. Lewis va escriure un bon grapat de novel·les, algunes d'elles amb èxit més que notable al cinema. Les paraules sobre el mal de queixal pertanyen a l'adaptació de les seves intervencions en les tertúlies de ràdio que va organitzar la BBC durant la Segona Guerra Mundial. Es poden trobar a la versió en castellà amb el títol Mero cristianismo.
El mal de queixal era per a Lewis - suposo, i si no ho era per a ell, segur que ho és per a mi - un recurs per parlar de com cal tractar les causes per acabar amb el dolor. I també de com ens aferrem al dolor físic, de com l'expliquem, per no parlar del dolor emocional.
El dolor mental no és tan dramàtic com el dolor físic, però és més comú i també més difícil de suportar. L'intent freqüent d'amagar el dolor mental n'augmenta la càrrega: és més fàcil dir “tinc mal de queixal” que dir “tinc el cor trencat". Aquestes també són paraules de Lewis.
Per això, la negació, la ira, la negociació i la tristesa són sentiments que apareixen abans de l'acceptació d'una pèrdua – resignada, realista, però no joiosa.
C.S. Lewis va escriure Les cròniques de Nàrnia. Vaig veure la pel·lícula fa uns anys, amb la meva filla gran, quan estava embarassada de la petita.
Lewis, Les cròniques de Nàrnia i el problema del dolor m'envaeixen aquests dies, just des de que un amic m'ha explicat que la seva filla té un tumor cerebral. Penso en ell, en la seva dona, en les seves filles, per separat, i sé que les coses són com han de ser, que hi ha poc marge per canviar-les.
Lluitarem per fer tot el que estigui en les nostres mans i en les mans de tot aquell que se'ns posi al davant. I, malgrat tot, viurem molts moments en què tindrem la certesa de no haver fet tot el que calia. O lluitarem per fer tot el que estigui en les nostres mans i en les mans de tot aquell que se’ns posi al davant i guanyarem la batalla. I estarem cofois, amb l'ai al cor encara, satisfets per haver vençut. Això fem, esclar, quan algú ens diu que el fill, el pare, la mare, l'amic o el germà tenen un mal tan gran que no el podem curar a cal dentista: trobar aquell poc marge que obligui el dolor, tan insistent, a cercar algú altre.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada