Uns dies després de la jornada electoral de maig (encara queden més cites enguany), i després de la constitució (o no) de les corporacions locals i autonòmiques que havien passat examen, tinc ganes de dir la meva. Algú pot pensar que l'oportunitat de manifestar-me (en el sentit d'exposar opinió) va ser el 24 de maig, però a mi em queden coses al pap. Sobretot me'n queda una que em neguiteja especialment. M'explico.
D'una banda, estic contenta que Compromís formi part del Govern del País Valencià, sobretot perquè una formació important d'aquesta coalició és el Bloc Nacionalista Valencià, el Bloc, els valencianistes progressistes, amb l'Enric Morera com a cap visible. Són com un H&S. Llegits, sobretot llegits, perseverants i educats. Crec que aquests atributs són els que marquen més distància respecte dels predecessors. Ni se'ls passa pel cap qüestionar la unitat lingüística ni el corredor mediterrani, i en això també són diferents dels anteriors.
He de dir també que l'altra part de mi està rabiosa per la pèrdua de la presidenta ixent, la Rita Barberà. Em molesta profundament que abans de l'estiu, quan El caloret estava a punt de ser hit parade, la protagonista hagi baixat del carro. Així no hi ha manera! El caloret és un bon remix de l'Ivan Lagarto, amb un ritme de revetlla que fa venir moltes ganes de gresca, i amb una lletra original en tots els sentits: es troba íntimament lligada a l'origen (difícilment se'n trobaria un exemplar a, posem per cas, Califòrnia); és una inventiva (d'això no hi ha dubte, perquè hi ha fins i tot vocables inventats); és peça d'un aparell (i una bona peça!); no és una traducció (en absolut!); i retrata una persona (perquè la Barberà va quedar ben retratada!).
Què hi farem. El que va passar ja ho va comentar la Rita, amb una capacitat oratòria que no admet comparatius: qué ostia!
Una altra que s'ha quedat amb un pam de nas és la gata sevillana amb nom de sarsuela, altrament coneguda com Luisa Fernanda Rudi, i també em sap greu, ho confesso. El seu mandat es va iniciar amb humor del gran, aquell humor reservat als genis: el nomenament d'una forense com a consellera de Cultura va ser una de les bromes de més alçada que recordo.
La forense cultural, nascuda a Ripoll, tenia com a encàrrec posar ordre en aquell guirigall de comediants i funàmbuls, vividors de la subvenció - segons el seu parer -. Per a aquesta tasca, comptava amb l'ajuda d'un personatge que va aconseguir que un grapat de vividors taral·lirots de les subvencions – segons el seu parer – paguéssim anuncis als diaris amb el títol Vadillo dimisión.
Sembla que la Luisa Fernanda, que no podrà formar govern una altra vegada, es retirarà de la política activa i passarà a ocupar un escó al senat (l'escriurem amb majúscules quan sigui realment una cambra de representació i no un lloc de recés per a polítics inactius).
Hem perdut dues grans dones i un hit parade. Consolem-nos com puguem.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada