Opció 1: El preocupa gaire el gran nombre de joves que estan sense feina? Sí. I el preocupa gaire també l'augment de la delinqüència juvenil? Sí. Troba que falta disciplina a les escoles públiques? Sí. Pensa que els joves acceptarien un cert grau de lideratge i d'autoritat? Sí. Que són capaços d'acceptar el repte? Sí. Estaria a favor de restablir el servei militar? Jo diria que sí, em sembla. Sí o no? Sí.
Opció 2. El preocupa el perill d'una guerra? Sí. El preocupa la carrera d'armament? Sí. Troba perillós donar armes als joves i ensenyar-los a matar? Sí. Troba malament obligar a la gent a utilitzar armes si ells no ho volen? Sí. Vostè s'oposaria al restabliment del servei militar? Sí.
Si TV3, la teva o la nostra, reposa una altra vegada Si, ministre, aquella sèrie britànica que ens va ensenyar què volen dir ironia i sarcasme, recordarem el diàleg que he reproduït, i també que els resultats de les enquestes es poden cuinar com una cassola de tros o una catxipanda: hi ha tantes receptes com cuiners.
Aquesta setmana que entra es publicarà, previsiblement, el decret de convocatòria d’eleccions, o, millor, d’Eleccions. Espectadors amb expectatives que observem un espectacle expectant, alguns passarem l’estiu amb una cinta mètrica per calcular la distància que hi ha entre la s i la x en l'abecedari o en un teclat normalitzat. I mirarem de veure si és la mateixa distància que hi ha entre qui observa i qui espera.
Llegirem resultats d’enquestes i projeccions de vot, i assistirem als preparatius del nostre dia D, caixa o faixa per a molts, mancat de matisos per a d’altres. Conviurem amb aquells que fan de la negació una forma de vida, i soparem acompanyats de persones que ens voldran explicar, de bona fe, que vivim enganyats si no estafats.
Jo tinc eines preparades per a superar els vespres de tertúlia. El grup Txarango, que canta música de carrer, de festa, d’esperança i fantasia Quan tot s'enlaira toco els somnis de puntetes, junts podem arribar més lluny, més lluny. Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes, junts podem arribar més lluny, més lluny. I en Toni Giménez, que escriu i canta a la infantesa, la que ho pot tot perquè és innocent. Tots junts cantarem molt, cantarem cançons del món, les cançons trenquen fronteres, tot cantant s'uneix la gent.
Triaré un vestit nou i sabates a conjunt, aniré a la perruqueria, assajaré un somriure diferent i esperaré amb expectació, asseguda al balcó, que passi un ruc, que passi un gos, que passi un ànec, que passi un gall, i finalment un marrameu m’encisi i em porti a l’hort.
Imaginaré que hi ha fades i princeses, que n’hi ha de guapes i de lletges, i que el món és més divertit si parles amb rodolins. I així passaré les hores d’espera, que no seran més curtes ni més llargues, però sí més entretingudes.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada