Passa al contingut principal

Incerta història

Només fem que parlar de reis i de conflictes entre reis, i la història deu ser més coses que els entreteniments dels reis d'un costat i d'un altre. El professor de Socials va riure, i em va etzibar que la Història no la feien les persones anònimes. Crec que no vaig saber contestar, almenys no recordo com me'n vaig sortir. Només tenia quinze anys, i l'exabrupte va sortir sense mala intenció, perquè tenia i tinc la sensació que aquelles batalletes eren massa llunyanes. Anys després, vaig assistir a altres classes on els reis i les aliances o les enemistats entre corones ja no eren protagonistes gairebé únics del pas d'una època a una altra. El preu de la sal o del blat, la legislació vigent en cada moment, les desobediències, les relacions de poder o els corrents d'opinió organitzats prenien espai a les intrigues de palau. Imagino que la Història, com la vida, és allò que passa mentre fem una altra cosa. I em pregunto si en algun lloc hi ha una persona corrent que ha fet alguna cosa extraordinària que ha canviat substancialment les nostres vides, o si el nou pentinat de la reina espanyola serà decisiu per a resoldre la qüestió catalana. Mentre rego les plantes i faig cabòries, sento que una veu d'home gran diu compto les persones que passen pel carrer. Algú li ha preguntat què hi feia allà, i ell devia de tenir la resposta preparada pels anys, o amb els anys. A mi no m'ha arribat el moment de comptar persones que passen pel carrer, així que segueixo amb la meva. Al costat, algú altre explica que les persones hauríem de viure dues vides: la primera, per a veure què s'hi cou; la segona, per a prendre decisions amb més coneixement. No sé si hi estic d'acord, perquè el vertigen de la incertesa em sembla engrescador. Puc entendre, esclar, el rerefons de l'expressió, el neguit sobre si és millor una opció o una altra. Les pel·lícules sobre viatges en el temps tampoc no han ajudat gaire. N'hi ha un grapat que expliquen com un canvi en una decisió afecta de manera dràstica els fets posteriors. I n'hi ha que expliquen que l'alternativa modula només la forma en què arribem a la mateixa situació que volíem evitar. En el primer cas, som persones lliures que actuem segons el criteri del moment, i triem, sense saber-ho, com són les nostres vides. En el segon cas, el destí és predeterminat, i fem el que fem, tot succeirà segons un pla que no coneixem. Trec les fulles seques de les plantes perquè no amarguin l'existència de les noves amb aquella aparença marró. Estic a punt de seure al costat de la veu vella i comptar tothom que passi pel carrer. Llavors recordo que per molt que vigili com passen les hores, el temps seguirà el seu ritme, aliè a la mirada de qualsevol.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...