Les coses de la Susanna Barquín

Són les nou del matí. Camino per la Rambla de Catalunya, i veig dues senyores que peten la xerrada mentre travessen per un pas de vianants. M'he fixat amb elles per casualitat, perquè no tenen res d'especial. Quan arriben a la vorera, una d'elles cau a terra, i a les tres se'ns escapa el riure. M'afanyo amb el pas perquè em fa vergonya la reacció, la meva sobretot, mentre la que no ha caigut ajuda la víctima, que diu que està bé. Encara riuen més, esclar, perquè ningú no ha pres mal No hi ha mala intenció en un riure espontani davant d'un accident inesperat sense lesions. Al contrari, forma part de la nostra manera de ser humans. En la dècada dels vuitanta, un programa de cops i caigudes triomfa al Japó i s'exporta al món. Arriba a les cadenes privades espanyoles deu anys després, amb un èxit sorprenent. La gent reia més com més rocambolesca era la caiguda, i si els participants es feien mal, semblava que formés part de la broma. Imagino que fora del Japó er

Un exercici habitual en les classes de llengua de primària és presentar als alumnes paraules desordenades perquè creïn oracions coherents. Sembla senzill, però a vegades es poden entrebancar en alguna frase que no els acaba de sortir bé. Per als més grans, recordo que també hi havia – no sé si encara n'hi ha – algun concurs de televisió que proposava el mateix, ordenar mots perquè aparegui una frase d'algun personatge rellevant. Jo faré una cosa així, a veure si me'n surto, amb tres notícies que m'han impactat aquest estiu. La primera correspon a una conversa a twitter protagonitzava per Cristina Tavío, vicepresidenta segona del Parlament de les Canàries pel PP, coneguda pel Bragasgate , en justificar despeses de diners públics amb una factura de compra de calces, entre altres. La conversa a què em refereixo s'inicia amb una piulada sobre la creació de llocs de treball. Un usuari, militant socialista pel que es desprèn del seu perfil, li pregunta si es pot mantenir

Tot l'hivern que es queixava de mal de panxa, pels nervis, sentenciava. Deia que li passaven amb aspirina, i jo li replicava és impossible que et passi el mal de panxa amb aspirina, Josep, fes-t'ho mirar. I després seguíem amb altres coses. Feia uns mesos que m'havia convençut de fer el relleu a la presidència de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, i ell, que portava 23 anys picant pedra, sentia que havia de fer una passa al costat. L'estiu de 2005, amb la diagnosi definitiva, em va passar notes escrites en papers petits, amb lletra menuda, una mena de testament, em va fer l'efecte. Els vaig agafar, i li vaig dir que tot allò era provisional, mentre es posés bo. Érem a la terrassa del Casanoves, en un tros d'ombra. A mitjans d'octubre, l'Hèctor Moret, en Francesc Ricart i jo vam anar a l'Arnau a veure'l, però ja no parlava. Li vam dedicar el viatge de tornada a Barcelona, a les anècdotes que havíem compartit amb ell, cadascú les seves. J