Un exercici habitual en les classes de llengua de primària és presentar als alumnes paraules desordenades perquè creïn oracions coherents. Sembla senzill, però a vegades es poden entrebancar en alguna frase que no els acaba de sortir bé. Per als més grans, recordo que també hi havia – no sé si encara n'hi ha – algun concurs de televisió que proposava el mateix, ordenar mots perquè aparegui una frase d'algun personatge rellevant.
Jo faré una cosa així, a veure si me'n surto, amb tres notícies que m'han impactat aquest estiu.
La primera correspon a una conversa a twitter protagonitzava per Cristina Tavío, vicepresidenta segona del Parlament de les Canàries pel PP, coneguda pel Bragasgate, en justificar despeses de diners públics amb una factura de compra de calces, entre altres. La conversa a què em refereixo s'inicia amb una piulada sobre la creació de llocs de treball. Un usuari, militant socialista pel que es desprèn del seu perfil, li pregunta si es pot mantenir una família amb 340 euros al mes amb mitja jornada, i la Tavío, amb temperància, etziba “por algo se empieza”.
La segona notícia es refereix al rànquing de polítics guapos publicat per una revista digital que s'anuncia com el website de les notícies 100% celebrities. En una primera edició, Pedro Sánchez ocupava el primer lloc de la llista, però Pablo Iglesias es va queixar al twitter que ni ell ni Alberto Garzón hi eren, i la revista els van col·locar els primers, i va enfonsar Sánchez al segon nivell. Albert Rivera destaca en un tercer lloc, i, per si algú s'ho preguntava, Romeva és en el dotzè. Ni Artur Mas ni Oriol Junqueras hi apareixen, esclar que tampoc Mariano Rajoy. Algú pensarà que les raons són obvies, jo hi estic d'acord: no es van queixar a twitter, i, ja se sap, qui no plora no mama (o qui no xerruca no manduca, com vulgueu).
La tercera notícia estiuenca és que cada any vint homes de Ponent passen pel quiròfan per allargar-se la titola, tot i que els resultats només són visibles en repòs.
Amb aquests condiments, tinc més d'un resultat possible, però no en penso escriure ni compartir cap: el sentit del decor m'ho impedeix.
A través del bon amic José Antonio Montano, conec un fragment del llibre La ruta natural, d'Ernesto Hernández Busto, que es refereix justament al sentit de pudor com a paràlisi de l'escriptura.
Crec que Hernández Busto es refereix al temor a la impostura – només he llegit un fragment del dietari – sols superable, escriu, en estats reactius negatius (hostilitat, rancúnia, ràbia, odi, enveja, indignació). No em trobo en cap dels estats reactius negatius que enumera. Les tres notícies no m'indignen ni em fan enveja, ni em produeixen rancúnia ni hostilitat ni molt menys ràbia o odi. La veritat és que em fan pena.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada