Tot l'hivern que es queixava de mal de panxa, pels nervis, sentenciava. Deia que li passaven amb aspirina, i jo li replicava és impossible que et passi el mal de panxa amb aspirina, Josep, fes-t'ho mirar. I després seguíem amb altres coses. Feia uns mesos que m'havia convençut de fer el relleu a la presidència de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, i ell, que portava 23 anys picant pedra, sentia que havia de fer una passa al costat.
L'estiu de 2005, amb la diagnosi definitiva, em va passar notes escrites en papers petits, amb lletra menuda, una mena de testament, em va fer l'efecte. Els vaig agafar, i li vaig dir que tot allò era provisional, mentre es posés bo. Érem a la terrassa del Casanoves, en un tros d'ombra.
A mitjans d'octubre, l'Hèctor Moret, en Francesc Ricart i jo vam anar a l'Arnau a veure'l, però ja no parlava. Li vam dedicar el viatge de tornada a Barcelona, a les anècdotes que havíem compartit amb ell, cadascú les seves. Jo conduïa sense pressa, per allargar el temps.
El 25 d'octubre de 2005 va morir. El mateix dia, la policia nacional va detenir Lluís Maria Xirinacs mentre renovava el dni. Li van plantar per signar una declaració escrita en castellà, i Xirinacs es va declarar objector lingüístic. Eren persones tenaces, que estimaven la llengua i la llibertat.
Ara que farà 10 anys, és possible que Xirinacs vegi des d'algun lloc que el seu somni es pot complir. Galan, en canvi, deu ser trist, perquè a la Franja la situació no ha millorat que diguem.
Fa unes setmanes, em vaig emocionar quan Joel Jové, el diputat per les CUP, va recordar Josep Galan en el discurs d'investidura. Me'n vaig assabentar per la Marta Canales. Sé que a Galan no li hagués agradat ser-ne protagonista, perquè no volia glòries personals, sinó èxits col·lectius. En canvi, hagués cercat si Jové tenia família a la Franja i el podia engrescar en el projecte de dignificació social i lingüística de les nostres comarques, de la mateixa manera que cercava uns i altres i els mirava de convèncer de fer-se socis de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca. Tots els universitaris hi han de ser, l'obsessionava això, per prestigi, deia.
A la Franja calia fer bullir l'olla cultural, i Josep Galan va publicar Mort a l'Almodí només perquè ningú de Fraga havia escrit cap novel·la en català. Passava hores amb converses infinites amb persones que li podien deixar anar un mot esmorteït. No anava enlloc sense un tros de paper per escriure'ls. Mots, motades i cançons, que també en van haver-hi.
No sé si escrivia jotes per gust o per demostrar que en català també se'n podien compondre. En va fer una dedicada a la gosseta que va passejar anys al seu costat. Com l'estimava!
Segur que altres podrien escriure millor de tot plegat, però aquests són alguns dels records que tinc del mestre Galan, 10 anys després, i els volia compartir.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada