Les coses de la Susanna Barquín

Ara fa temps ja - per cert, com passa! -, passejava amb un amic pel carrer, i un nen d’uns set o vuit anys, brut com una mala cosa, va passar corrent pel nostre costat, en direcció contrària, així que li vam poder veure la cara. El meu amic em va preguntar si m’havia adonat mai que els nens rics són més guapos que els pobres. La veritat és que no, no m’havia parat a pensar-hi. Fa poques setmanes, una periodista del meu poble entrevistava a nois de diferents segments de col·legis i instituts de Madrid per preguntar-los sobre com els anaven els estudis. La veritat que els nois del segment alt es veien més polits, arreglats i, fins i tot, semblava que treien millors notes que els del segment baix. Com en tot a la vida, deu haver-hi excepcions i anècdotes, i això tampoc no és cap estudi seriós, més aviat un entreteniment curiós. Algunes dades que provenen d’estudis més rigorosos que fer volar coloms podrien explicar les raons de les diferències físiques segons el compte corrent. I és que l...

Sóc al sofà, davant del televisor. Pertanyo a una generació que encara seu davant del televisor, que utilitza internet, sí, a dojo, però no ha eliminat la televisió de la seva vida. La televisió és el mitjà més democràtic, em comentava una periodista amiga fa unes setmanes, i això serà així unes quantes dècades més, fins que altres mitjans substituiran la reunió al voltant de la capsa que parla. Miro un dels enèsims programes de debat, amb els mateixos tertulians de sempre, amb opinions en general previsibles, frívoles, superficials, espontànies, mancades de rigor en el millor dels casos, i adoctrinament en el pitjor. Llevat d’algun cas, esclar. La meva amiga periodista no pensava en tot això quan es referia a mitjà democràtic. Al seu cap hi havia totes les bondats que es poden trasmetre a través d’un mitjà que és accessible per a gairebé tothom. Tanmateix... les maldats utilitzen el mateix camí, i per això sovint costa destriar el rigor de la desinformació malintencionada. Encara sóc ...

Temps complexos per a la família reial espanyola, que amaga i s’amaga entre detalls tècnics, sorpreses jurídiques i creacions administratives que haurien de fer enrogir de vergonya més d’un. Amaga i s’amaga, però els veiem la poteta per sota de la porta, i, encara que l’hagin sucat de farina, no ens poden enganyar: no és blanca. Hi ha qui diu, des de l’independentisme estant, que tot això són problemes dels espanyols, com si un anhel fos una realitat, i, d’alguna manera, juguen també a crear situacions amb paraules i fer veure que som on no som. La família reial, i totes les famílies – o no – que prenen el pèl al contribuent ho fan sense tenir en compte la ideologia dels babaus, així que, des de l’independentisme estant, i fins que es digui definitivament el contrari, la família reial és problema de tots. Des de les rebequeries de princesa que fa un cop de porta i se’n va a pastar fang acompanyada d’un sèquit que cal doblar – i pagar -, fins a la de les factures inversemblants, passant...

Són quarts de tres de la tarda, i encara no he dinat. Va de poc, perquè, d’aquí a una estona, quan acabem de repassar algunes qüestions de feina, anirem a un menjador que hi ha al Campus d’Alimentació de Santa Coloma de Gramenet. En el trajecte, des d’un despatx de professor que, abans, havia estat cel·la de pacient mental, fins al menjador, passem per un cami agradable, amb plantes i arbres a banda i banda, i edificis que semblen tan ben acomodats a l’entorn com si haguessin crescut amb arrels, tronc i branques. Diversos pavellons aïllats formen un conjunt de petites edificacions noucentistes que havien servit com a casa de salut i benestar, com el descrivia l’arquitecte que havia rebut l’encàrrec de la Mancomunitat. S’hi han afegit alguns edificis nous sense destorbs, perquè, com diríem, s’han integrat en l’entorn, i ara, el centre de salut mental es redueix a un pavelló funcional, i la resta són centres docents i de serveis. L’amfitrió explica durant el trajecte a peu que el conjunt...

Què llegeix, senyor? pregunta Poloni, i Hamlet respon paraules, paraules, paraules . Calúmnies, afegeix més endavant. D’alguna manera, les paraules, el llenguatge, modelen la realitat, ens l’expliquen, ens l’expliquem, i l’entenem d’una forma o d’una altra segons les paraules, paraules, paraules que utilitzem. A través del llenguatge, construïm el relat de la nostra realitat, de la nostra vida, i de la vida del veí. Amb les paraules, podem transformar un paisatge erm en un refugi dolç de la infantesa perduda. I, al contrari, podem transformar un apunt de bellesa en un femer. Aquesta potestat, com aquell que diu divina, ens permet ser creatius, babaus, dominants, manipuladors o crèduls. Hi ha paraules que porten incorporada una càrrega emocional gran, i n’hi ha d’altres que, de tant usar-les en qualsevol context, han perdut valor. És el cas del vocable entranyable, que inicialment es refereix a un afecte molt íntim, tant, que hauria de ser reservat a l’amor matern o filial, i, tanmatei...

Quan teníem tres o quatre anys, ens agradava jugar a fer-nos invisibles. Ens tapàvem els ulls amb les mans, i ningú no ens podia veure. Havíem fet màgia! Em fa gràcia quan els veig, ara, són uns altres nens amb el mateix joc, i riuen divertits perquè pensen que no els veu ningú. La matèria, diuen els científics quàntics, es fa visible a la mirada de l’observador, que la modela i crea una nova realitat que no hi era només pel fet d’haver-hi posat atenció. Després, qui sap què passa quan els ulls s’entretenen en una altra partícula. Hi ha d’altres, no tan científics, que defensen que l’invisible només ho és per a l’observador, que la matèria, l’objecte en aquest altre argot, havia estat sempre a la vista, que era invisible només per a un observador entretingut en un altre afer. Semblen línies de pensament allunyades, gairebé paral·leles, però segurament és un efecte òptic, perquè sí, quan ens hi fixem, canviem les coses, ni que sigui per l’efecte que té l’atenció sobre algun assumpte, i ...

Dijous. M'he llevat a les 6 del matí, mitja hora abans de l'habitual, per poder ser a Lleida a les 9 i, abans, preparar l'esmorzar de les meves filles. Penso que, si prospera la proposta d'endarrerir una hora tota l'activitat, a mi em tocarà llevar-me a dos quarts de sis. Potser arribo a ser tan competitiva com un britànic, no sé, fins ara no m'he atansat als alemanys, i mira que tenim la mateixa hora. Aparco el cotxe en una zona habilitada i vaig a la meva. Com que encara sóc del fus horari nefast, no m'he posat les piles, per molt que faci més de tres hores que he fet el primer cafè. Suposo que per això em despisto en les coses que m'atrapen i no estic al cas del lloc exacte on he deixat el cotxe, perquè no m’interessa especialment. A les 8 del vespre, em disposo a trobar el cotxe, amb la imaginació fent tombarelles només de pensar en una dutxa que s'encarregui de deixar enrere les calors de l'exterior, i em porti de pet al meu petit món domèst...