Passa al contingut principal

Entrades

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or
Entrades recents

El límit és el cel

Fred Astaire a tres quarts de tres. Algunes copes després d'ofegar penes, es posa a ballar claqué sobre la barra del bar. És un heroi de vacances. Tripula un bombarder B-29 que vola fins a Europa, llença bombes i torna als Estats Units. O no torna. L'enxampa l'artilleria o algun caça nazi, i final de la història. Fred ha conegut un cel ple d'explosions i de morts, i ha tornat de permís, s'ha perdut pels carrers de Nova York, i ara plora el desamor d'una fotògrafa, Joan Leslie, que vol anar al front. La pel·lícula: El límit és el cel ( The sky’s the límit ). Wayne W. Dyer, el psicoterapeuta que no volia retornar les persones a la normalitat, sinó ajudar-les a desenvolupar les potencialitats, va escriure The sky’s the límit . Va voler convèncer-nos que els únics límits que hi ha són els que ens marquem nosaltres mateixos. Hillary Clinton és la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units perquè when there are no ceilings, the sky's the li

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he

Obligació moral

Hi havia un temps en què pensàvem que els llibres gruixuts, amb conceptes abstractes i propostes que calia estudiar més que llegir, eren propis de països de clima fred. Desconec si aquesta llegenda encara és viva, però no m'estranyaria gens. Els mediterranis teníem aquesta creença, fonamentada en una barreja de complex d'inferioritat, mandra i trajectòria literària dels nostres, més donats al pensament senzill i, sobretot, a la poesia. Amb el temps, vam descobrir que hi ha pensadors i escriptors frívols i profunds a tot arreu, faci fred o calor, comptin versos o oblidin els punts. Vam descobrir també que els professors, quan sabien alemany, patien un impuls irremeiable de fer ostentació del domini d'aquella llengua. Alguns ens vam atipar de sentir que Werden significava voluntat però també esdevenir, i, per tant, portava inherent un concepte dinàmic de la voluntat que vindria a ser com una voluntat de ser que, alhora, esdevé. No sabíem – jo encara no sé – quina diferència

Somnis

Llegia l'altre dia que un somni es transforma en un objectiu quan marquem data al calendari. Segur que establir un moment en el temps serveix per a començar a concretar i a treballar perquè aquell somni pugui ser una realitat. Tanmateix, hi ha un aspecte més rellevant encara, i és el desig. Ja ho diuen: vigila amb el que desitges, perquè es podria complir. Somnis, desigs, metes, objectius, propòsits són paraules que inclouen dinamisme i energia, però no signifiquen el mateix. El desig és la força que empeny a fer o a imaginar un somni a tocar dels dits, i és també l'impuls que impel·leix a mantenir la tenacitat per a no defallir quan les coses es torcen. Els objectius serien somnis amb data, si, i també passats pel turmix del raciocini. Els somnis tendeixen a ser abstractes, eteris. Els objectius són assequibles, encara que siguin grans i a llarg termini. Les metes són objectius d'anar per casa. Els cal també un polsim d'il·lusió, un grapat de desig, un saltejat d'e

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua

Amagar el cos

Em preparo a consciència per a un viatge a Teheran. No és una qüestió de visat, ni de passaport en regla, ni de bitllets, ni tan sols de disponibilitat. No. Aquestes són qüestions de tràmit, sense importància. Al principi, era un viatge qualsevol, a una capital desconeguda, sí, però un viatge sense més transcendència. I, de cop, s'acosten els últims dies, les últimes hores, i amb aquesta immediatesa arriba també el neguit. No és por, de cap manera, és una inquietud pel vestuari, pel gest, pel to. No tinc gaire roba adient per a anar-hi, i la que tinc és insuficient, així que vaig a un centre comercial i començo l'odissea. Per a enllestir ràpid, he decidit portar vestits amples i pantalons amples també a sota. Es tracta de cobrir el cos i amagar les formes, però per a mi es tracta també de no renunciar a la roba occidental. Com que és un viatge de feina, penso en la combinació de pantalons, levita i camisa llarga. Imagino que no pot ser complicat agafar una peça d'aquí, una