Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or
Fred Astaire a tres quarts de tres. Algunes copes després d'ofegar penes, es posa a ballar claqué sobre la barra del bar. És un heroi de vacances. Tripula un bombarder B-29 que vola fins a Europa, llença bombes i torna als Estats Units. O no torna. L'enxampa l'artilleria o algun caça nazi, i final de la història. Fred ha conegut un cel ple d'explosions i de morts, i ha tornat de permís, s'ha perdut pels carrers de Nova York, i ara plora el desamor d'una fotògrafa, Joan Leslie, que vol anar al front. La pel·lícula: El límit és el cel ( The sky’s the límit ). Wayne W. Dyer, el psicoterapeuta que no volia retornar les persones a la normalitat, sinó ajudar-les a desenvolupar les potencialitats, va escriure The sky’s the límit . Va voler convèncer-nos que els únics límits que hi ha són els que ens marquem nosaltres mateixos. Hillary Clinton és la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units perquè when there are no ceilings, the sky's the li