Passa al contingut principal

Impactes

A hores d'ara, el dia de la Faldeta queda lluny, segur, segur, perquè el temps corre sempre amb la mateixa velocitat, però, quan passen tantes coses, tan concentrades, sembla que vagi més de pressa, i la Mona, Sant Jordi, la Faldeta, tan junts, tan atapeïts, no m'han deixat assossegar. Que què és el dia de la Faldeta? Encara no ho sabeu? El diumenge que escau pels volts de Sant Jordi, al meu poble se celebra una jornada dedicada a homenatjar les dones i el vestit tradicional de Fraga, per això es diu de la Faldeta (en majúscula, sí, i faldeta, no faldilla; mireu l'Alcover Moll i veureu que la denominació és correcta). Xiquets i xiquetes, grans, joves i petits surten abillats de valons – pantalons curts, fins als genolls, oberts pels costats - de fadrines – amb cosset, brusa i mantellina -, de vídues – de negre, esclar - o de festa – amb gipó, seda de colors i mantons de Manila - per representar una boda i el seguici de convidats. Dones i xiquetes pentinades amb monyo de rosca o de picaport, postissos, per suposat, perquè són recollits molt feixucs de fer, a partir de trenes de molts caps, sempre senars. Quan les veig, a totes, penso sort que les meves filles estan tocades del do de la bellesa, perquè aquests recollits són ben poc agraïts. I si no, que li ho preguntin a la Rudi, que no sé què semblava. I si no, que m'ho preguntin a mi, que encara no m'he recuperat de l'impacte de veure-la vestida de faldetes, tan rudimentària ella. I direu, carai, si les faldetes eren també per a pageses! Però no, no, no penseu que per anar al riu a rentar la roba o a buscar aigua amb els càntirs, o per encaixonar figues, les dones del meu poble fossin rudimentàries. Dures, sí. Rudimentària, ella. A la missa de representació de la boda fragatina, va també la Guàrdia Civil, amb vestit de gala. I tricorni, esclar. Impacte també, no deixa de fer impacte encara el tricorni. I en aquestes que apareix el cessament del fill del Tejero colpista per celebrar-ne el 33è aniversari amb una paella feta al més pur estil quarterer: fent servir personal públic per a ús privat. I el Govern va i el cessa. Diu el ministre del ram que el cessament – que no separació del cos – es motiva en l'ús inadequat d'instal·lacions i efectius sense autorització prèvia. Gràcies a Deu, l'Associació Unificada de Guàrdies Civils, sindicat majoritari del cos, ha alçat la veu per reclamar que hi hagi una resposta més contundent que un cessament, que no deixa de ser un trasllat de lloc de treball, perquè sí, hi ha ús inadequat d'instal·lacions i personal, que no està a les ordres arbitràries d'algú. Però hi ha també una coincidència en la data de l'alifara, i això s'ha de tallar d'arrel, ve a dir el portaveu del sindicat. Impacta que el Govern no s'hagi assabentat que les persones ja no ens deixem sotmetre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...