Selfie

Selfie no és un dofí nou que faci feliços els nens. Selfie tampoc no és un humorista, ni un plat de cuina japonesa. Selfie és una autofoto feta amb el mòbil, amb la idea de compartir-la a través de les xarxes socials. Hi ha persones que es dediquen a compartir selfies de viatges, una mena de jo he estat aquí. Diria que són del mateix estil que aquells que pintaven a les portes dels lavabos públics: Pep ha estat aquí, la Maria estima el Jaume, o altres de pitjors. Hi ha persones que no necessiten anar de viatge, ni tan sols sortir de casa, per fer-se un selfie i compartir-lo. Són els entusiastes de l'instant màgic, que es pot trobar en qualsevol moment del dia. Aquests últims són de l'estil d'aquells que es van prendre seriosament els programes escombraria, i van creure que la seva vida era tan interessant que podia sortir a la tele qualsevol vespre. Diuen els entesos que tant furor per les autofotos és la manifestació contemporània d'una tendència general al narcisisme, una necessitat patològica de reconeixement. Potser sí, tot i que l'autorretrat ha estat present al llarg de la història, no només de la fotografía. Pensem en pintors universals que apareixen en alguna obra com un detall més, o altres que fins i tot en són protagonistes exclusius. L'autorretrat en la fotografia tampoc no és nou. Al marge de grans fotògrafs, recordo com fèiem fotografies de família amb el temporitzador, preparant l'enquadrament i després ràpid ràpid a col·locar-se en el lloc que tocava abans que es disparés la càmera. Calia ser ben destre perquè sortís bé. Amb els mòbils és més fàcil disposar d'una càmera i anar fent. Instantània que faig, imatge que pujo a un núvol perquè qui vulgui pugui fer un clic a m'agrada, i com més m'agrada hi hagi, més cofoi em sento. I tantes imatges i tantes imatges al núvol, finalment cal cercar coses noves, cal ser diferent, i per aconseguir-ho s'hi val tot. I, com que som en una època on el temps es compta en segons, la cerca de coses noves de seguida frega la frontera de la diversió i, finalment, la supera. Llavors arriba el gran salt, i ja no res és sagrat, i fem selfies fins i tot en els funerals. Hi ha qui es fa un autorretrat i el comparteix en el funeral de l'àvia o del tiet, i hi ha qui, a més, ho defensa en els blogs dedicats a aquesta pràctica, per anomenar-la d’alguna manera. Llegeixo el comentari d'algú que escriu que li agraden els funerals en memòria d'algú i que no li agraden gens els funerals dramàtics. S'atreveixen a pontificar sobre les persones que ploren la mort d'algú amb frases del tipus ja se sap com acaba la vida. Em direu anticuada, em direu que tot es pot posar en qüestió, em direu missa, i jo mantindré que tot no s'hi val, que al món hi ha marge per a la frivolitat, però que hi ha territoris reservats a la gravetat.