Please accept my resignation. I don't want to belong to any club that will accept me as a membre (sisplau, acceptin la meva renúncia. No vull pertànyer a un club que m’accepti com a membre). Aquesta és una frase que es diu que va escriure Groucho Marx a un club de Hollywood per donar-se de baixa. Yo no hubiera elegido Air Comet para volar a ningún sitio. En aquest cas, la frase és de Díaz Ferran, copropietari de les línies aèries protagonistes de l’exabrupte.
Groucho Marx era un geni del humor, un actor i escriptor ocurrent i divertit, que jugava amb les paraules fins a la sorpresa i l’absurd. S’integrava en un grup de comediants, format per ell i els seus germans, que van protagonitzar pel·lícules que han arribat a formar part dels clàssics del cinema. Díaz Ferran va ser empresari i president de la CEOE, càrrec que va ocupar en paral·lel a la fallida d’Air Comet i al concurs de creditors de Marsans, societats de les quals era copropietari. Finalment condemnat per frau en la compra d’Aerolíneas Argentinas, està acusat de diversos delictes, entre ells blanqueig de capital i integració en grup criminal per buidar patrimonialment Marsans.
Groucho Marx genera un humor intel·ligent. Díaz Ferran genera tristor, emprenyament o frustració segons el cas. Tal vegada, Díaz Ferran havia fet seva la sentència de Marx: The secret of life is honesty and fair dealing. If you can fake that, you've got it made (el secret de la vida és l’honestedat i el tracte just. Si ho pots fingir, ja ho tens fet). Llàstima que al final se li veiés el llautó.
A tot això, aquesta és la setmana d’Europa per excel·lència, malgrat que alguns europeus escriuran la renúncia a pertànyer a un club que els ha acceptat com a membres, segurament per culpa d’algun Díaz Ferran.
Em diran llepafils, però no he entès mai que els euroescèptics es presentin a les eleccions europees. Crec que seria més coherent que es presentessin a les eleccions al seu Estat i intentessin convèncer la majoria dels seus ciutadans per decantar-se cap a un costat o un altre. Més que res perquè crec que el Parlament Europeu no té competències – o no les hauria de tenir – sobre si un Estat vol sortir de la Unió. Sí, sí, ja entenc que volen disposar d’un altaveu per fer valer les seves raons, però no arribo a comprendre’n l’estratègia. Potser és que em passa com a aquell psicòleg nord-americà de la sèrie de televisió Nuremberg, que, segons el personatge Goering, mai no entendrà l’antisemitisme perquè és jueu. Tal vegada sigui això, que no comprenc l’euroescepticisme perquè la idea d’Europa m’enganxa. Alguna culpa va tenir, segur, la sèrie Oh Europa, que vam seguir des de la sorpresa de formar part d’un projecte nou que llavors vivíem amb il·lusió.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada