Opressions interiors

Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, perquè el secret, així com l'aire que bat als ulls, penetri fins al cor. Són versos de Vinyoli, el poeta que s'estima més el crit abans que la cançó perfecta. Hi ha tres o tres mil, o més encara, lectures possibles d'aquests versos. Una de les jo faig és la del desig de fugir de l'opressió interior, aquella força imaginària que ens obliga a comportar-nos com els altres esperen que ho fem. O, si més no, com nosaltres creiem que els altres esperen que ens comportem. Hi ha persones al nostre voltant que han decidit que cada cosa i cada persona han de ser al seu lloc, la pluja quan toca, la calor a l'estiu i, a l'hivern, el fred. El vi blanc per al peix i, per a la carn, el negre. Totes les accions i reaccions es poden classificar segons un ordre que respon a un criteri, el de la persona que ha decidit que el món ha de seguir les pautes que ella mateixa ha marcat. Quan alguna cosa o alguna persona se li escapa, quan no respon a l'expectativa, quan travessa pel costat que no toca, són implacables en la crítica. Probablement perquè la seva seguretat rau en un món previsible, sense sorpreses, ni pròpies ni alienes. Incapaços de llençar-se a una aventura que pugui fer trontollar el seu ordre, es refugien en la intransigència, que els permet viure tal vegada infeliços però, en tot cas, segurs. I amb aquella generositat mal entesa, pretenen que al seu voltant tothom renunciï a mirar sota la catifa, sobre les estrelles o al mig del mar, i pretenen que tothom accepti que les coses són com són, no es poden canviar i, que intentar-ho és, a més d'inútil, nociu. Sobreviure a les persones tòxiques, que ens volen enverinar l'esperit perquè no voli més enllà dels nassos, no és fàcil. Però, en tot cas, no depèn mai d'elles, sinó de la nostra determinació. Hi ha una força al nostre interior que, quan hi combreguem, quan la sentim i la deixem sortir, pren embranzida i ens fa capaços de qualsevol cosa increïble. Si mirem amb els ulls encesos la nit del misteri, no sé què passarà, no en tinc ni idea, però segur que si no mirem, no ho sabrem mai. Si ensopeguem, sabem que els tòxics apareixeran per recordar-nos que ells ja ens ho deien. I, si surt bé, els tòxics s'encarregaran de fer-nos veure que no ha sortit bé, que no ens enganyem més. Miri on miri, trobo un tòxic, i em torno politoxicòmana. L'addicció és tan gran que m'ha paralitzat, i ja no sé si és bo que em llevi a una hora o a una altra, o millor no em llevo, millor deixar-ho córrer tot i tal dia farà un any. No hi ha granges ni centres de desintoxicació per aquesta xacra, no hi ha medecines, ni convencionals ni alternatives. Tan sols un parell d'hores de lectura, això és l'únic que funciona, l'únic que permet recuperar la fortalesa interior que ens ha de permetre ser com som, un bri d'herba que vol créixer sense arrels que l'empresonin.