Les coses de la Susanna Barquín

Si creia que coneixia amb profunditat el racó preferit de casa, el bany, anava ben errada. Hi ha milers de petits detalls que se m'escapen, i que la convivència descobert. Recordo el primer dia, quan ens vam conèixer, només de veure'l, vaig saber que havia de ser meu, i si algú hagués preguntat la raó, no hagués pogut desenganxar els llavis per respondre alguna cosa amb sentit. Confesso que encara avui tinc dificultats per explicar res més que m'hi sento atreta sense remei. Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d'amor recíproc i de passió desenfrenada. Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s'hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un m...

Un amic meu amenitza l’estona amb una teoria sobre les relacions de parella i les ideologies. Deixo que s’esplaï sense interrompre’l amb detalls insignificants, com ara què carai té a veure la política amb el festeig, perquè entraríem en l’acudit fàcil, i l’escolto amb atenció. És més senzill, diu, tractar amb una dona conservadora que amb una de progressista. Quan la conservadora s’enfada perquè has sortit amb els amics, li compres un anell o un ram de flors, i, amb una mica de sort, no cal ni portar-la a sopar, ja se li ha passat. La progressista, en canvi, continua, es passa el dia discutint, i si li fas un regal, encara s’empipa més i, a sobre, disposa de més munició. Ho deixo córrer i no li porto la contrària. Em ve de gust, que consti, però s’acaba de separar i té necessitat de filosofar una mica. El dia és agradable, i el so de les paraules s’esvaeix en una remor acompanyada de soroll de trànsit. Com que caminem, puc deixar barra lliure al cap, que se’n va uns mesos enrere. ...

Sona el telèfon durant una bona estona, per sort, perquè a la senyora li costa d’arribar. S’hi atansa molt a poc a poc, amb l’ajut d’un caminador que li fa més fàcil el transport del cos, ara un peu, ara l’altre. Quan agafa l’aparell i contesta, una veu argentina es presenta i li explica l’oferta fantàstica de tarifa combinada d’ADSL, mòbil i fix. L’àvia fa temps que sap que ADSL és alguna cosa que té a veure amb ordinadors, perquè no és la primera trucada d’aquest estil que li fan, i perquè els néts en parlen a vegades. Fix i mòbil també són termes que li resulten familiars. Per això, fa repetir els detalls que li donen per telèfon, torna a preguntar allò que no ha entès bé, demana si hi ha algun regal de promoció, i s’adreça a la veu pel nom que li ha facilitat. La veu ensuma nou contracte, i això segur que vol dir alguna cosa bona a final de mes, així que pren paciència i s’esplaia amb cada punt, espera el torn de rèplica, s’ensucra i desprèn la més cordial de les amabilitats. Mi...

Vaig ser alumna del poeta José Maria Valverde durant dos anys, i, com a molts dels que vam ser-ho, l’escoltava amb respecte, m’atreviria a dir que reverencial. Déu semblar paradoxal, si més no sorprenent, que mirés d’ensenyar-nos a llegir i a escriure quan estàvem en el tram final de la carrera. No sé quants en vam aprendre o ens vam quedar a mitges, perquè fins que no el vaig conèixer no vaig saber com era de complicat interpretar lletres o ajuntar-les. Quan el professor Valverde llegia en veu alta, seguia el text amb el peu, per marcar l’harmonia que havien de compondre les frases. Després de la primera lectura, explicava les sensacions o les reflexions que li havia suscitat. Una segona lectura produïa noves emocions o altres pensaments. I una tercera, encara donava lloc a més novetats. Un dels treballs que ens va encarregar va ser la redacció d’una columna d’opinió. No en conservo cap còpia, i em fa ràbia, perquè m’hi vaig esmerçar. Tractava de com el nom no fa la cosa, i explica...

L’estadística (aquella ciència que diu que si jo menjo dos pollastres i tu cap, mengem un pollastre cada un) es dedica a esbrinar seqüències regulars de comportament en qualsevol olla de grills. Que ningú no dubti que trobarà sèries repetides de combinacions de dues variables per estrambòtiques que semblin. I que les representarà amb números i també amb corbes que després es poden pintar de colors i projectar en una pantalla i deixar a la gent bocabadada - carai sí que en sap aquesta noia, a veure qui s’atreveix a replicar-li aquest percentatge! Jo, que no tinc gaire idea d’estadística, em dedico, de tant en tant, a recopilar respostes de gent diversa a qüestions intranscendents. I estic segura que, si sabés tractar les dades, em sortirien unes corbes ben conjuntades. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig plantejar a persones diferents la mateixa situació: demà t’has de trobar amb algú a Barcelona, però no coneixes ni el lloc ni l’hora; aquest algú també s’ha de trobar amb tu i tamp...

Abans creia que la gent gran caminava encorvada per l’edat. Ara sé que això són ximpleries. Passa que al llarg de la vida ens carreguem de pesos que s’acumulen a les espatlles, i que es fa complicat recuperar aquell posat dels xiquets, tan innocent i lleuger. Fa uns dies li deia al meu home que se’ns more molta gent, va ser després d’un silenci. Feia una estona que ell m’havia donat a llegir l’esquela d’un diari, em preguntava si l’Adrià Chavarria de l’anunci podia ser el nostre Adrià. I esclar, no n’hi ha tants. El vam conèixer a Tortosa, en una jornada sobre literatura i franja. Ell formava part de l’organització, com a membre de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi vam anar Juli Micolau, Hèctor Moret, Ramon Sistac, Màrio Sasot, Josep Galan, que encara era entre nosaltres, Andreu Subirats, Andreu Carranza... Després vam coincidir a l’Ateneu de Barcelona, un cafè i coses de què parlar. Em va convidar a participar en una xerrada sobre la llengua i els models ...

Una dita ben antiga, més lladre que Serrallonga, es va recuperar a ca meua gràcies a una sèrie que TV3 va emetre fa uns mesos. I no perquè la diguessen a la tele, no perquè arribés des de Barcelona, sinó perquè la sèrie va servir per recuperar la memòria perduda, el record de paraules i frases que s’havien esvaït en el temps i en una llengua deixada de la mà de Deu. Filòlegs i lingüistes de reconeixement internacional, com el portaveu de cultura del Partido Popular d’Aragó, no han aprofundit en eix vessant de reconquesta que representa compartir un espai de comunicació en la llengua pròpia. Reconquesta, esclar, sobre l’imperi de les raïls, de la paraula que mos explica i mos narra i, per tant, mos fa. Són experts perfeccionistes que troben en la diferència la raó de ser de la divisió. Així, tant li fa saber que a Mallorca, com a la Franja, es torquen, que a València, com a la Franja, ixen, o que a la Terra Alta, com a la Franja, mengem mançanes i corder. I tots, com deia Pla, diem bon...