Les coses de la Susanna Barquín

He sentit i he llegit sobre les declaracions de la presidenta del Cercle d'Empresaris, he notat la salivera que ha caigut de la boca de més d'un, he llegit com es va voler explicar, i com va assumir que ha estat víctima d'ella mateixa. Mònica de Oriol diu que va voler denunciar en primera persona una situació generalitzada, i és que les dones entre 25 i 45 anys són potencialment mares i, per tant, potencialment usuàries de baixa maternal i, per tant, potencialment conciliadores de la vida familiar i laboral. He mirat de sentir el que deia i no el que diuen els que ràpidament denuncien discriminacions quan algú surt del guió oficial, i m'he mirat a mi mateixa i a les dones del meu entorn. Ja he passat dels 45 anys, així que no hi ha perill, ja no sóc al sac de les que poden tenir problemes de mocs o d'alletament. Ara formo part de la munió de persones que no són aptes perquè són massa grans, o això diuen. Per fortuna, he pogut veure com creixen les meves filles sense...

Arribo a l'estació de Sants des de Lleida. Són quarts de quatre, i he passat el matí entretinguda en afers diferents, però cap d'ells ha inclòs una visita al lavabo. Així que miro l'hora, faig càlculs i decideixo que el més pràctic és anar al lavabo a l'estació. Els coneixia molt bé, però feia mesos que no hi anava, i no esperava trobar cap sorpresa més enllà de l'habitual munt de papers eixugar mans fora de lloc, paper higiènic absent, algun vàter que raja aigua sense control i tolls al terra. Per això, l'impacte de trobar un dispensador de tiquets d'accés als lavabos va ser més important. Em vaig posar a la cua, i vaig veure com una senyora obria la bossa i treia el moneder. El primer que em va venir al cap va ser la imatge de les senyores assegudes al tocador femení, amb un parell o tres de rotllos de paper higiènic a la vora i una bossa lligada a la cintura. Si volies paper, havies de pagar, i mira que eren ben austeres! Preguntaven si en volies senzill ...

Primer, vaig fer el que correspon a la meva cultura: vaig concretar l'objectiu i un full de ruta amb calendari. Després, m'hi vaig esforçar, vaig caure i em vaig aixecar. Vaig mantenir l'optimisme. Vaig ser perseverant. Fins i tot vaig ser ferma i no vaig permetre que les distraccions em despistessin del camí que m'havia marcat. En el moment en què em vaig adonar que sola no podria, vaig formar equip. Vam establir clarament les normes de col·laboració perquè no hi hagués mal rotllo, vam revisar el full de ruta, vam assumir tasques, i vam establir reunions diàries de 15 minuts per a coordinar-nos, integrar-nos com a equip i motivar-nos. Vam ser imaginatius, i ens vam arriscar, que consti. Ara bé, com que l'objectiu semblava més lluny a cada passa, finalment, alguns es van cansar, i van començar amb insinuacions, després van ser més directes i, finalment, l'equip es va desfer. Van argumentar que l'objectiu era poc concret i inabastable. Em va saber greu, perqu...

Aquest vespre - m'atreveixo a afirmar amb veu imperativa - no mirarem la tele. I aixeco les celles intentant una mirada desafiant que no sé si em surt, perquè de seguida les meves filles em recorden, amb el posat indiferent, que elles no miren la tele mai. Tampoc internet, afegeixo. I llavors sí que reaccionen. Per què? Què passa? Pregunten amenaçadores. Aquest vespre farem conversa, dic solemne. Com que llegeixo per aquí i per allà que cal més conversa, que conversem poc, que hi ha massa emails i poques hores dedicades al diàleg, que sense conversa ens tornem intolerants, perquè no ens donem permís a revisar el nostre punt de vista amb el punt de vista d’un altre, com que fins i tot Mariano Rajoy diu que ell vol dialogar, doncs he pensat que podria començar a aplicar receptes a casa. Així que aquell era el gran dia. Esbufecs i alguna deserció després, una de les meves filles enceta. Molt bé, doncs comencem. De què vols parlar? No sé, dic, què heu fet al col·legi? Res, mama, som de...

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altr...

Mama, ets corrupta? m’espetega de cop i volta la meva filla, i em deixa en blanc. Com dius? Miro de guanyar temps mentre el cervell es reordena. S’ha esquinçat - el cervell, esclar -, esparracat amb la pregunta adolescent, directa, sense giravoltes ni diplomàcies, i m’ha agafat fora de joc. És diumenge. Tot just hem acabat de dinar, i em preparo per fer el cafè fora, al porxo, i dedicar una estona al meu entreteniment preferit, veure com creix l’herba, quan la veu de la meva filla ha interromput el procés i s’ha produït el sotrac. Que si tu ets corrupta. Què dius ara? Per què em preguntes això? No sé, mama, respon, és per fer-me a la idea de com em sentiria si sortissis a la tele acusada de corrupció. Vine, li dic, amb l’esperança que, si més no, podré prendre el cafè. Escolta, nosaltres no som corruptes, no podem ser-ho. Nosaltres treballem, ho entens? Treballem a vegades massa, més del que voldríeu, perquè pugueu tenir més oportunitats, i sempre complim les normes, ho entens? És impo...

La independència de Nueva Granada va donar lloc a la que es coneix com a Gran Colòmbia, que el 1821 estava integrada pels actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i alguns dels territoris que formen part de Brasil, Perú i Nicaragua. Un any després, s’hi uneix, voluntàriament, Panamà, per manca de confiança en les possibilitats de defensar-se d’un potencial retorn de les tropes espanyoles, i per simpatia pel projecte de Bolívar de crear un gran estat sudamericà. Panamà aviat va voler fer marxa enrere, i li va costar un temps reprendre les regnes del seu destí – com si diguéssim –, i mica en mica es va esqueixar aquell projecte de gran territori unitari. Colòmbia ha viscut anys i panys de convulsions per diferents motius. Els últims quaranta anys, les confrontacions amb grups armats han estat els protagonistes de la violència, i també de les últimes eleccions en aquest país, que han tingut com a principal desencontre entre candidats la manera d’afrontar el procés de pacificació amb les guerr...