Les coses de la Susanna Barquín

He rebut un email de noreplay@mcdonalds.es que em convida a omplir una enquesta de satisfacció per a la millora dels productes i serveis de Mcdonalds. Cada vegada el fhising és més sofisticat. Sé que el remitent no és Mcdonalds, perquè no en sóc client, i Mcdonalds em respecta, sap que som dos móns paral•lels. D’acord, hi he tret el cap en dues ocasions, sempre a l’estranger i per raons de força major. I, d’acord, últimament acompanyo alguna conversa amb la frase “a qui li agradi bé, i a qui no, que vagi al Mcdonalds”. L’afegitó sol tenir a veure amb el plantejament que la projecció d’un país o d’una ciutat, també d’un poble, s’ha de fonamentar en el que li és propi, en el que fa que sigui singular. Fa unes setmanes, parlava amb la Mari Zapater sobre això, sobre com costa de promoure entre els propis, no diguem entre els aliens, les figures locals i la rellevància que han tingut. Parlàvem, esclar, sobre la seva feina a l’entorn de Francisco Menén, cantant líric fragatí. Massa enlluerna...

La vida és una sorpresa, tenia raó el Gato Pérez. Si no em passés la vida veient TV3 – a vegades també Tele 5, però, ep! programes seleccionats, CSI, per exemple – sabria què carai és això del Grand Prix. M'he hagut de documentar, cosa que no passaria si fes un cop d'ull a canals d'entreteniment de tant en tant. Ara ja sé que un programa de la Primera, que al seu dia va presentar l'inefable Ramon Garcia i, posteriorment, el cantant (!) Bertín Osborne, es va vendre a la FORTA, que és aquesta cosa que agrupa els canals autonòmics, i amenitza els estius amb el títol Grand Prix. Evidentment, ni TV3, ni TVG ni ETB emeten el programa. Algú es preguntarà per què; bé, si no coneix la resposta, millor deixar-ho estar. En tot cas, res a dir, no sóc crítica de televisió, em defineixo com a simple usuària capritxosa, com el comú dels mortals, i veig el que vull, com tothom. Ara bé, si el meu poble es planteja presentar-se al programa, llavors començo a investigar de què va això, i ...

Si haguéssem crescut en un país normal, vull dir sense censures lingüístiques, llargues dictadures i ganes d'embolicar la troca, haguéssim sabut abans que El Temps de les Cireres és una novel·la amb la qual Montserrat Roig va guanyar el Sant Jordi de 1976. És també un nom ben escollit per un motiu literari que arriba al tercer any de vida a Seròs, un poble del Segrià ben vinculat a Fraga i al Baix Cinca. Vam créixer, però, com el burgés de Molière, sense saber que parlem en prosa, en una prosa que pot arribar a ser tan bella com la sapiguem dibuixar. El Temps de les Cireres, ja ho he dit, és també una trobada literària que inclou un premi a una obra escrita per un menor de 35 anys. Seròs també pensa en els seus veïns i els ha volgut fer partíceps de la festa. Per això, hi ha estudiants de la nostra comarca que participen en els premis, guardons escolars, i per això, suposo, una servidora hi serà, en companyia d'altres que han escrit molt i millor per xerrar entorn a la litera...

El 19 d'abril, la Comissió per la Dignitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i l'Associació Catalana d'Actors i Directors aplegaran (segurament ja han aplegat quan ho llegiu) un munt d'improperis elaborats per l'ocasió per diferents escriptors, i llegits en alguns casos pels mateixos autors, i en d'altres per actors. La convocatòria és al llapis del Passeig de Gràcia de Barcelona, on encara hi ha un monument franquista, i el motiu, la reivindació de la dignitat de la llengua catalana. Hi ha moltes veus que diuen que al català li falta argot, que és una llengua que no disposa de paraules malsonants i insultants contundents, i que sovint s'ha de recórrer al castellà per renegar com cal. Bé, si les coses van com han d'anar, el 19 d'abril serà la data per presentar propostes creatives entorn a l'insult i l'improperi, serà una barreja de composicions malsonants i deliri col·lectiu, una espècie de diada de l'amor japonès - ...

Ara que commemorem els 25 anys del "gol de Señor", a punt d'acomplir 25 anys de la Declaració de Mequinensa (perdoneu-ne l'associació), i segur que enmig d'altres efemèrides més o menys properes, el Comitè de Ministres del Consell d'Europa ha estirat les orelles a les autoritats espanyoles per la falta d'un marc jurídic específic que promogui i protegeixi el català i l'aragonès a l'Aragó. Recomforta saber que a Europa hi ha persones que fiquen el dit a l'ull de les contradiccions, i criden l'atenció quan un Estat que s'ha compromès a màxims – perquè volia ser el primer de la classe, o perquè no donava importància al compromís – després desenvolupi mínims o no faci res. És el que ha passat amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que Espanya va ratificar i incorporar al corpus jurídic propi, mitjançant un Instrument de Ratificació publicat al BOE l'any 2001. Curiosament, en aquella època governava Espanya el Partit Popular,...

Segons notícies que apareixen a diferents mitjans de comunicació, l'Ajuntament de Fraga té la intenció d'enderrocar la zona antiga de nínxols del cementiri municipal, on hi ha enterrats personatges il·lustres de Fraga, com ara Domingo M. Barrafon, Marià Cortillas, Miquel Allué o la família Sudor. Tal com afirma Valerià Labara, estudiós de la figura de Domingo M. Barrafón i d'altres il·lustres de la comarca del Baix Cinca, caldria fer-hi una exhumació arqueològica, perquè hi ha moltes probabilitats que, sobretot al nínxol dels Barrafon, es puguin trobar condecoracions, indumentària o altres peces d'aquella època. L'Ajuntament de Fraga, novament, en un gest que no deixa lloc a cap dubte, ha retornat la carta de petició que se li ha fet en el sentit de realitzar una exhumació arqueològica i estudiar la manera de conservar les làpides, ja que formen part de les primeres formes d'enterrament diferents al colgament a terra. Els motius per retornar la carta són que l...

Novament som al mig d'un debat polític, o politicastre, sobre una possible llei que reculli la realitat lingüística d'Aragó, minoritària, majoritària, simpàtica o antipàtica, ambiciosa o gasiva, o el qualificatiu que millor convingui a l'interès del lector. Perquè, en realitat, d'això es tracta, de l'interès del lector. Som en temps de confusió, de barreja deliberada entre el substantiu i l'adjectiu, entre l'important, el just, l'equànim, el moral, el bo, el rigorós, i el que més respon als meus interessos, o el que pot fer caure al meu adversari. Em ve al cap un tall de televisió, de fa uns anys, una periodista preguntava pel carrer a gent diversa, anònima que se'n diu, què en pensava de l'avortament, i una senyora va respondre "hi estic en contra, perquè com que a mi no m'agrada, hi estic en contra". Argument que de tan contundent cau a terra. Sense ànim d'embolicar la troca amb l'avortament, em quedo amb l'argument de...

Vés per on, han sortit a la llum un munt d'intel·lectuals signataris d'un manifest per la comuna que potser hauria de titolar-se "La ignorància és lliure" o "Pel dret a la incultura". I ho dic perquè l'he llegit, i els intel·lectuals que el van parir (el manifest) reclamen que qui no vulgui aprendre una llengua cooficial diferent del castellà ha de tenir el dret a no fer-ho. Bé… potser s'estimen més que la resta del món, els no intel·lectuals, els que no utilitzem l'intel·lecte, vaja, continuem en l'estultícia. Jo preferiria llegir un manifest pel dret a la sapiència, però em temo que hauré d'esperar. Els intel·lectuals, ja saps, els que utilitzen l'intel·lecte – no com la resta del món, que tenim cervell com a objecte decoratiu – estan ocupats en la comuna. Mentre al sud els ànims estan tan crispats per la uniformitat, a les Gàl·lies, el president, que representa que és de dretes, argumenta que les llengües minoritàries han de tenir ...

Com que segur que hi ha algú que no ho sap encara, ho faig públic: el desembre va nàixer la meva filla Clara. Reconec que sóc persona de costums, i per aquesta raó i no cap altra les meves filles naixen el darrer mes de l'any. Ho faig públic per si de cas algú m'ha trobat a faltar. Des de l'últim Ababol, hi ha hagut massa notícies, i per això no sé quina vull comentar, si l'anunci de la inclusió del català a les escoles oficials d'idiomes d'Andalusia, si la projectada possibilitat d'estudiar la primària (i l'ESO també? No puc assegurar-ho, no vaig sentir bé la notícia, estava massa bocabadada) en català a Madrid, si la conversa amb una suposada funcionària que ha fet saltar fins i tot a la meva filla (la gran, vuit anys)... Oooohhhh, mama, què mentiders! Si jo enguany faig mates en castellà! (Tercer de primària, escola catalanista, Barcelona). També podria escriure sobre els pannells informatius que ha instal·lat a Fraga l'Ajuntament, i que descriuen...

Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d'estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l'àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l'imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l'Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d'escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s'havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d'ex...

A punt de començar l'última tardagor, vaig llegir que havia mort una llengua, nushu li deien, que usaven les dones xineses per comunicar-se en secret. El nushu havia viscut en femení durant segles, i un bon dia, l'última xinesa que sabia desxifrar aquells signes misteriosos, es va emportar el diccionari a un altre món. Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d'anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s'acaba. I a punt de començar l'hivern, vaig anar al sopar que organitzava l'Institut d'Econom...

Escrivia Pere Calders, entre sorprès i atemorit, que a Tossa va conèixer un japonès de cabells rossencs que parlava català sense accent i portava un escut del Barça a la solapa de l'americana. Els japonesos, deia, ja no arribaven com un se'ls imaginava, i simulaven tan bé que amb prou feines se'ls podia reconèixer. Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m'havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M'explico. Per si algú no se n'ha assabentat, enguany s'ha celebrat l'Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s'ocupa amb el que vol o pot - amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008. Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l'organització de la Setmana Catalana a l'Expo Nagoia japonesa, i s'ho va passar d"allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se va...

El pensador Gregory Bateson explica que, així com hi ha molts tipus de desordres, només hi ha un ordre que acontenta les expectatives d'una persona. Així, considerem que un objecte és en el seu lloc només si ocupa un determinat espai, i, en canvi, considerem que és fora del seu lloc quan és en molts llocs llevat d'un. Hi ha coses, diu, que s'ordenen d'acord amb un ordre previ, i eix punt s'ha d"entendre com una de les crítiques àcides que fa a determinades pràctiques socials i científiques. Em van venir al cap les cabòries de Bateson mentre llegia que un mosso d'esquadra havia multat un camioner per portar la documentació de trànsit, des de l'Ampolla a Sant Celoni, en català. Resulta que una directiva europea exigeix que les cartes de port de mercaderies perilloses estiguin escrites en la llengua oficial del país d'origen. El director general de la policia de Catalunya ha titllat la multa d'excés de zel, i ha anunciat que no es tramitarà, i esc...

L'espanyol es troba davant del desafiament de la consolidació com a idioma de comunicació universal sense que això signifiqui imposar-se a les llengües amb què conviu en els països iberoamericans, van afirmar els organitzadors del IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola. "No volem sotmetre cap llengua", va dir Víctor García de la Concha, director de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i va subratllar que en els països on es fomenta l'aprenentatge de l'espanyol s'ofereix "la forma de comunicar-se amb més de 400 milions de persones". "La llengua té un poder espiritual i afectiu que canvia la vida de les persones, expressa la nostra manera de ser", va afirmar l"escriptor Tomás Eloy Martínez. Als Estats Units, "ser bilingüe comporta millors salaris. Ser bilingüe sabent espanyol és un gran avantatge que dóna diners", anota Amparo Morales, investigadora de l'Acadèmia Porto-riquenya de la Llengua. L'economist...

El mes de maig s'ha inaugurat a Fraga l'exposició homenatge al pintor Miquel Viladrich (imploro la pronúncia k final), amb la presència d'uns quants representants polítics d'Aragó i Catalunya, i no podia ser d'una altra manera, si comptem que en l'organització han col·laborat Administracions d'una banda i l'altra. Per part de la Generalitat de Catalunya, hi va assistir Josep M. Carreter, director general de Patrimoni Cultural, que va destacar, en la seva intervenció, que Viladrich i Fraga representen molt bé el punt de trobada entre Aragó i Catalunya. Jo afegiria que també la llengua representa un bon punt de trobada, en aquest cas, la puntada de peu a la llengua, i és que el sinyor director general de Patrimoni Cultural va intervenir en castellà! I, o bé no sap que a Fraga es parla català i, per tant, no està capacitat per dirigir el que dirigeix, almenys intel·lectualment, o bé ho sap però tant li fa, i llavors no n'està capacitat, almenys moralmen...

Fa uns dies, un fragatí amb tendències ababòliques (és a dir, d'aquells disposats a invertir temps en ocupar-se o preocupar-se per temes de llengua, cultura i altres per l'estil, a canvi de res, en el millor dels casos) em comentava que Temps de Franja segueix en la línia d'una qualitat més que notable, i no ho deia per dir, perquè no és, per entendre'ns, un fantasma. Immediatament després d'aquesta lloança, va venir el però (ai!), concretat, en aquest cas, en un excés de lamentacions. Acabava de llegir l'últim número de la revista, i li havia quedat el regust d'una queixa sostinguda, expressada des de diferents àmbits temàtics i territorials. Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l'assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la polít...

No tinc res en contra dels diaris electrònics, de fet en llegeixoo a vegades, quan estic desvaguerada i se me'n van els ulls cap aquí o cap allà. En general, sense gaire esme. L'altre dia - de fet, quan es llegeixin aquestes línies serà "fa unes setmanes" - n'hi havia un que destacava en un titular que L'IEC prefereix parlar de "països de parla catalana". La notícia, pel que vaig entendre, venia motivada per la targeta promocional d'un simposi titulat "Els països de parla catalana i Europa durant la darrera centúria", organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC. Em va cridar l'atenció la notícia, perquè no sabia que ho fos. M'explicaré. Jo tenia entès que una notícia se selecciona d'acord amb criteris de novetat, actualitat i interès. La novetat, esclar, es refereix a esdeveniments desconeguts pel lector; l'actualitat, a informació sobre fets actuals en relació a la periodicitat del mitjà; i l'int...

Aquest any 2006, hem tingut l'oportunitat, alguns, de llegir un recull de treballs a l'entorn de la identitat, o de les Identitats, que és el títol del llibre. Salvador Cardús – el sociòleg comunicador imprescindible – Rafael Castelló, Lluís Garcia Sevilla i Ferran Suay, des de València, Ferran Sáez, professor a Barcelona però, sobretot, fill de La Granja d'Escarp, Gemma Sanginés, bascocatalana, i Quim Gibert, fragatí d'adopció i devoció, aporten una visió sociològica i també psicològica del fet identitari en les societats que anomenen minoritzades. No discutiré ara alguns aspectes que em pareixen discutibles, ara no, ara vull aprofitar per recomanar aquest recull de treballs, perquè suposen un bon punt de partida per a la discussió sobre qui som, cada ú, com a individus i com a col·lectiu, o millor, col·lectius. També hem tingut l'oportunitat d'assistir a representacions diverses sobre el fet identitari, còmiques a estones i també amb un punt de dramatisme que,...

Últimament sento a dir que els polítics no parlen del que de realment interessa als ciutadans, i com que, gràcies a Goebbels, sé que una mentida dita mil vegades acaba sent una veritat, intentaré carregar-me aquesta afirmació si més no esbiaixada. Algú sap el que realment interessa als ciutadans? Qui és que s'atorga la capacitat d'esbrinar en l'entrellat de cabòries individuals i col·lectives el que realment interessa a la gent? Jo, que no tinc cap bola de vidre, i de bruixa ni l'escombra, no sé què interessa realment als altres, sé el que m'interessa a mi, el que em molesta, el que em falta i el que em sobra, i sé també que jo sóc la mesura de la meua vida – com vostè ho és de la seua, no ens enganyem. Des de la meua mesura, diré que els polítics tracten molts àmbits que m'interessen, de com garantir el subministrament d'energia, de com gestionar l'aigua, de si s'apugen o s'abaixen impostos, de les infrastructures de comunicació, de seguretat, d...

Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l'època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l'única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s'incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l'any 80. Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig come...

"La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. (…) La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de ...

Qui sóc? És una de les preguntes més antigues i més universals. Si contesto: sóc de París, de Fraga, de Winchester o de Bollullos del Condado, em quedaré ben tranquil·la, però només hauré respost d'una forma parcial, perquè l'origen, el lloc de naixement, no exhaureix la identitat de ningú. La nostra identitat es forma a partir dels vincles que mantenim amb diferents comunitats o grups. Així, com que sóc dona, m'identifico amb el sexe femení. Com que visc en un medi urbà, m'identifico amb els habitants d'un medi urbà. Com que vaig nàixer en un medi rural, m'identifico amb els que van nàixer en un medi rural, és més, m'identifico amb tots els que van nàixer en un medi rural i van anar a parar a un medi urbà. Com que parlo castellà, m'identifico amb els que parlen castellà. Com que parlo català, m'identifico amb els que parlen català. Podríem detallar cada un dels atributs que descriuen el nostre ser nosaltres, el meu ser jo, i construir el trencaclosq...

"Quan jo uso una paraula vol dir el que jo vull que digui", afirmava Humpty Dumpty, l'ou repel·lent que es va trobar l'Alícia de Carroll quan va travessar el mirall, i encara afegia que "la qüestió és saber qui mana". I, efectivament, si de llengua es tracta, com en altres àmbits, la qüestió és qui mana. A la Franja, el 90% de la població fa ús del català de forma habitual, però sempre en contexts informals, i això vol dir que es manté com a llengua domèstica. En l'àmbit públic, és a dir, en les relacions documentals amb les Administracions, amb les entitats financeres, amb els serveis públics, és pràcticament inexistent. Es donen circumstàncies curioses, com ara que els veïns d'una població escoltin un discurs de l'alcalde en castellà i, després, petin la xerrada pel carrer amb ell en català. S'ha de dir que la introducció de l'assignatura de català a l'ensenyament primari i secundari ha permès estendre el coneixement escrit de la ll...

Instal·lada a dos passes enrere de qualsevol lloc, he dedicat un temps a analitzar la situació de les llengües a l'Aragó, i he arribat a una conclusió que no voldria que paregués precipitada, ni molts menys interessada, ni tan sols producte d'una mirada miop – que la tinc, ho confesso: el castellà és una llengua en perill d'extinció, i cal unir esforços per defensar-la dels atacs d'altres llengües que, no per minoritàries, són menys letals. El primer que cal tenir en compte és que després de segles d'analfabetisme generalitzat, l'escolarització en castellà no va aconseguir acabar en lo català. Lo castellà com a llengua exclusiva dels mitjans de comunicació tampoc no va fer que aquella gent que es diu de la Franja abandonés definitivament el mal costum d'utilitzar una llengua diferent del castellà, i molt menys a casa seua. Així, la victòria front a l'aragonès, que va rebre l'extrema unció fa uns anys, començava a veure's enterbolida per uns escas...