Fa uns dies, un fragatí amb tendències ababòliques (és a dir, d'aquells disposats a invertir temps en ocupar-se o preocupar-se per temes de llengua, cultura i altres per l'estil, a canvi de res, en el millor dels casos) em comentava que Temps de Franja segueix en la línia d'una qualitat més que notable, i no ho deia per dir, perquè no és, per entendre'ns, un fantasma. Immediatament després d'aquesta lloança, va venir el però (ai!), concretat, en aquest cas, en un excés de lamentacions. Acabava de llegir l'últim número de la revista, i li havia quedat el regust d'una queixa sostinguda, expressada des de diferents àmbits temàtics i territorials.
Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l'assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la política lingüística, sosté que cal superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima com a parlants de la mateixa llengua que Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals, podem afegir que Joan Miró, Jesús Montcada, Salvador Dalí, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mosén Cinto Verdaguer, Joan Martorell, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra i molts que em deixaria pel camí perquè no m'hi caben. La veritat, sí, és un orgull saber que tots deien bon dia i que molts continuem la tradició de saludar amb aquest bon desig.
També remarca Pueyo, en el mateix assaig, que cal abandonar l'expressió "la situació del català" i abonar-se a una altra de més acurada: "les situacions del català", que són concretament set. El seu plantejament de col·laboració entre les diferents administracions competents en cada territori com una fita assumible, confesso, m'omple d'il·lusió.
De cop, recordo com Lluís Llach, farà tres o quatre anys, mentre parlàvem de la Franja i del català i coses per l'estil, es va referir a les causes perdudes, i, la veritat, em va caure fatal. Imagino que la lamentació no engresca a determinada gent, però d'altres, és veritat, amb la lamentació es posen les piles, com diu l'amic Hèctor Moret.
Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l'assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la política lingüística, sosté que cal superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima com a parlants de la mateixa llengua que Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals, podem afegir que Joan Miró, Jesús Montcada, Salvador Dalí, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mosén Cinto Verdaguer, Joan Martorell, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra i molts que em deixaria pel camí perquè no m'hi caben. La veritat, sí, és un orgull saber que tots deien bon dia i que molts continuem la tradició de saludar amb aquest bon desig.
També remarca Pueyo, en el mateix assaig, que cal abandonar l'expressió "la situació del català" i abonar-se a una altra de més acurada: "les situacions del català", que són concretament set. El seu plantejament de col·laboració entre les diferents administracions competents en cada territori com una fita assumible, confesso, m'omple d'il·lusió.
De cop, recordo com Lluís Llach, farà tres o quatre anys, mentre parlàvem de la Franja i del català i coses per l'estil, es va referir a les causes perdudes, i, la veritat, em va caure fatal. Imagino que la lamentació no engresca a determinada gent, però d'altres, és veritat, amb la lamentació es posen les piles, com diu l'amic Hèctor Moret.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada