Passa al contingut principal

La comuna

Vés per on, han sortit a la llum un munt d'intel·lectuals signataris d'un manifest per la comuna que potser hauria de titolar-se "La ignorància és lliure" o "Pel dret a la incultura". I ho dic perquè l'he llegit, i els intel·lectuals que el van parir (el manifest) reclamen que qui no vulgui aprendre una llengua cooficial diferent del castellà ha de tenir el dret a no fer-ho. Bé… potser s'estimen més que la resta del món, els no intel·lectuals, els que no utilitzem l'intel·lecte, vaja, continuem en l'estultícia. Jo preferiria llegir un manifest pel dret a la sapiència, però em temo que hauré d'esperar. Els intel·lectuals, ja saps, els que utilitzen l'intel·lecte – no com la resta del món, que tenim cervell com a objecte decoratiu – estan ocupats en la comuna.
Mentre al sud els ànims estan tan crispats per la uniformitat, a les Gàl·lies, el president, que representa que és de dretes, argumenta que les llengües minoritàries han de tenir el seu lloc, i parla de diversitat i de cultura, mentre els contraris, que representa que són d'esquerres, no volen sentir a parlar de perdre ni un mil·límetre del que es va avançar amb la guillotina lingüística.
A les nostres terres, també tenim intel·lectuals per la comuna, en aquest cas plataforma No Hablamos Catalán, que naix a Fraga i que reivindica que la llengua majoritària d'Aragó és el castellà, i que les modalitats lingüístiques que s'hi parlen no són català.
Crec que tots són intel·lectuals – per diferenciar-se dels que no utilitzem l'intel·lecte, ja em repeteixo -, i tots per la comuna.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...