Passa al contingut principal

Grand Prix

La vida és una sorpresa, tenia raó el Gato Pérez. Si no em passés la vida veient TV3 – a vegades també Tele 5, però, ep! programes seleccionats, CSI, per exemple – sabria què carai és això del Grand Prix. M'he hagut de documentar, cosa que no passaria si fes un cop d'ull a canals d'entreteniment de tant en tant. Ara ja sé que un programa de la Primera, que al seu dia va presentar l'inefable Ramon Garcia i, posteriorment, el cantant (!) Bertín Osborne, es va vendre a la FORTA, que és aquesta cosa que agrupa els canals autonòmics, i amenitza els estius amb el títol Grand Prix. Evidentment, ni TV3, ni TVG ni ETB emeten el programa. Algú es preguntarà per què; bé, si no coneix la resposta, millor deixar-ho estar.
En tot cas, res a dir, no sóc crítica de televisió, em defineixo com a simple usuària capritxosa, com el comú dels mortals, i veig el que vull, com tothom.
Ara bé, si el meu poble es planteja presentar-se al programa, llavors començo a investigar de què va això, i resulta que es tracta d'enfrontar pobles en diferents competicions, per aconseguir un premi embolicat de bona fe: diners per a obres socials al municipi guanyador.
Cada poble forma un equip de 30 participants, l'alcalde, un xiquet del poble i un personatge famós que fa de padrí. Fa una farum de caspa que espanta! Almenys a esperits sensibles com el d'una servidora, que pot atipar-se d'ababols a la vora del riu, però no suporta la possibilitat que Fraga es projecti al món, ni que sigui al món dels espectadors d'aquest programa, amb una imatge tan basta. Se m'acut que la propera podria ser promoure un concurs musical a partir de ventositats humanes. Per què no? A la fi, diuen, al Moulin Rouge funcionava.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...