Passa al contingut principal

El Temps de les cireres

Si haguéssem crescut en un país normal, vull dir sense censures lingüístiques, llargues dictadures i ganes d'embolicar la troca, haguéssim sabut abans que El Temps de les Cireres és una novel·la amb la qual Montserrat Roig va guanyar el Sant Jordi de 1976. És també un nom ben escollit per un motiu literari que arriba al tercer any de vida a Seròs, un poble del Segrià ben vinculat a Fraga i al Baix Cinca.
Vam créixer, però, com el burgés de Molière, sense saber que parlem en prosa, en una prosa que pot arribar a ser tan bella com la sapiguem dibuixar.
El Temps de les Cireres, ja ho he dit, és també una trobada literària que inclou un premi a una obra escrita per un menor de 35 anys. Seròs també pensa en els seus veïns i els ha volgut fer partíceps de la festa. Per això, hi ha estudiants de la nostra comarca que participen en els premis, guardons escolars, i per això, suposo, una servidora hi serà, en companyia d'altres que han escrit molt i millor per xerrar entorn a la literatura i l'exili.
De ben segur que serà un bon motiu per tornar a posar damunt de la taula un altre exili, l'interior, el que esdevé quan la llengua és paraula callada, i cal reconstruir la identitat personal.
Com que això ho escric abans del cap de setmana del 8 al 10 de maig, que és quan hi ha convocat El Temps de les Cireres, no puc fer-ne el resum ni la crònica, potser un altre dia. Avui tocava escampar que aquesta gent de Seròs fan bona feina, i que, per cert, van rebre el Josep Galan a la Normalització Lingüística l'any passat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...