Passa al contingut principal

Terres de parla catalana

No tinc res en contra dels diaris electrònics, de fet en llegeixoo a vegades, quan estic desvaguerada i se me'n van els ulls cap aquí o cap allà. En general, sense gaire esme.
L'altre dia - de fet, quan es llegeixin aquestes línies serà "fa unes setmanes" - n'hi havia un que destacava en un titular que L'IEC prefereix parlar de "països de parla catalana". La notícia, pel que vaig entendre, venia motivada per la targeta promocional d'un simposi titulat "Els països de parla catalana i Europa durant la darrera centúria", organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC. Em va cridar l'atenció la notícia, perquè no sabia que ho fos.
M'explicaré. Jo tenia entès que una notícia se selecciona d'acord amb criteris de novetat, actualitat i interès. La novetat, esclar, es refereix a esdeveniments desconeguts pel lector; l'actualitat, a informació sobre fets actuals en relació a la periodicitat del mitjà; i l'interès té a veure amb informacions significatives per a la comunitat a la qual es dirigeix el mitjà de comunicació. Demano disculpes si els aclariments són obvis.
Tenint en compte que a l'article 2 dels Estatuts de l'IEC es llegeix textualment que "l'àmbit d'actuació de l'Institut d'Estudis Catalans s'estén a les terres de llengua i cultura catalanes", i que els estatuts són públics, vaig descartar el criteri de la novetat. Pel que fa a l'actualitat, bé, tenint en compte que es van aprovar fa sis anys, i que es tracta d'un diari i no d'un mitjà sisanual o com es digui, tampoc no servia aquest valor. Ja només quedava l'interès. Quin interès hi ha a destacar que l'IEC utilitza la fórmula "terres de parla catalana", amb la qual el conjunt dels territoris se senten més còmodes que amb la polititzada "països catalans"? En això estava entretinguda fa uns dies, o unes setmanes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...