Salta al contingut principal

Vull ser nòmada

Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d'estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l'àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l'imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l'Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d'escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s'havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d'exiliar, perquè en la cultura musulmana havia començat a arrelar el sedentarisme.
Bagdad ha estat aquests últims mesos en les primeres planes dels diaris, altra vegada potser com a símbol de l'arabisme, i molts ens hem esgarrifat veient les imatges d'una guerra. Què us pensàveu? Diran alguns. I sí,tenen raó, les guerres són això, milers de persones mortes en els millors dels casos, amputades en molts, malauradament. Les disputes que denunciava Averroes encara continuen.
Aquests dies pensava en un llibre que va escriure Tahar Ben Jelloun, el novel·lista marroquí, arran de l'atemptat de l'onze de setembre a Nova York: L'islam explicat als nostres fills (edicions La Magrana). Ben Jelloun atribueix la decadència de l'Islam a la intolerància, a la pèrdua de la curiositat pel que pensa l'altre. I molt em temo que aquesta manca de curiositat per l'altre forma part també de la manera de viure occidental. De ben segur que podem trobar moltes causes a cada conflicte que hi ha en el món, les podem analitzar des d'un punt de vista d'interessos econòmics, religiosos, polítics, estratègics. També, i aquesta és la reflexió que em feia, des de com ens pensem a nosaltres mateixos.
Hi ha una manera de veure'ns que anomeno sedentària, perquè ens arrela en la forma que hem decidit ser, i no ens permetem de traspassar la porta de l'altre ni que l'altre traspassi la nostra. Fa molts i molts anys que hem decidit que aquest món és una selva i que hi hem de posar ordre. Quin ordre, es preguntarà algú? L'ordre de qui mana, com diria Humpty Dumpty, l'ou impertinent d'Alícia a través del mirall. Tanmateix, no ens funciona, sempre que hi ha un vencedor hi ha un vençut que esperarà la seva oportunitat per atacar.
Hi ha una altra manera de mirar-nos que no posa els ulls en el propi melic, sinó en l¡altre, en qui està més enllà de nosaltres, i ens arribem a omplir del desig de barrejar-nos amb ell. És una forma de veure'ns que anomeno nòmada. Mohamed era el profeta de l'Islam, que vol dir pau. La pau, entesa des del nomadisme, no és un estadi entre guerres, sinó una voluntat de mestissatge entre individus que viuen plegats, que s'alimenten de la cultura i la forma de vida dels altres per enriquir-se i crear-ne de noves. I creen així un espai per al diàleg. En aquesta guerra televisada i impresa, les voluntats sedentàries s'han enfrontat, les d'aquells que no volen sentir ni saber res de l'altre. En les moltes guerres anònimes, altres voluntats sedentàries també s'enfronten per veure quina guanya a l'altra. I han oblidat que mai ningú no guanya, que tothom perd l'oportunitat d'enriquir-se amb l'altre, de ser nòmada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Retrobar la cuina

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràve...

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...