Passa al contingut principal

Identitats

Aquest any 2006, hem tingut l'oportunitat, alguns, de llegir un recull de treballs a l'entorn de la identitat, o de les Identitats, que és el títol del llibre. Salvador Cardús – el sociòleg comunicador imprescindible – Rafael Castelló, Lluís Garcia Sevilla i Ferran Suay, des de València, Ferran Sáez, professor a Barcelona però, sobretot, fill de La Granja d'Escarp, Gemma Sanginés, bascocatalana, i Quim Gibert, fragatí d'adopció i devoció, aporten una visió sociològica i també psicològica del fet identitari en les societats que anomenen minoritzades. No discutiré ara alguns aspectes que em pareixen discutibles, ara no, ara vull aprofitar per recomanar aquest recull de treballs, perquè suposen un bon punt de partida per a la discussió sobre qui som, cada ú, com a individus i com a col·lectiu, o millor, col·lectius.
També hem tingut l'oportunitat d'assistir a representacions diverses sobre el fet identitari, còmiques a estones i també amb un punt de dramatisme que, per fortuna, no arriben a la tragèdia. Llengua, llengües, diversitats, interculturalitats, unitats, no només en el nostre petit univers sinó també en les galàxies que ens envolten.
Mentrestant, alguns urbilatèrics – amb el permís de l'amic Espluga –, hem decidit combatre les forces uniformadores, les del blanc o negre, les del pa pa i vi vi, les que ens obliguen a definir-nos d'una determinada manera, com si no poguéssem viure fora del diccionari.
Per això, es va fer pública una declaració sobre els béns de la Franja que no ha agradat ni a catxirulos ni a barretines, i s'estan preparant activitats que tenen un tufo de supressió de fronteres absurdes que només seran benvingudes per aquells que, farts d'haver de triar, ens reafirmem en el que som: d'aquí i d'allà, i, sobretot, gent de Franja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...