Passa al contingut principal

Solsona connection

Escrivia Pere Calders, entre sorprès i atemorit, que a Tossa va conèixer un japonès de cabells rossencs que parlava català sense accent i portava un escut del Barça a la solapa de l'americana. Els japonesos, deia, ja no arribaven com un se'ls imaginava, i simulaven tan bé que amb prou feines se'ls podia reconèixer.
Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m'havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M'explico.
Per si algú no se n'ha assabentat, enguany s'ha celebrat l'Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s'ocupa amb el que vol o pot - amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008.
Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l'organització de la Setmana Catalana a l'Expo Nagoia japonesa, i s'ho va passar d"allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se val, ho explicaré igualment.
L'organització de la participació espanyola va decidir que una part del pavelló havia de ser destinat a exposicions temporals de les Comunitats Autònomes que formen aquest país nostre. Per això, el mes de maig passat, Catalunya – ehem... dos persones, representants d'allò que se'n diu la diversitat, m'explico, una amb els vuit o setze cognoms catalans i una altra integrant del grup que fa anys es va anomenar els altres catalans – va viatjar fins a l'Orient llunyà per donar un cop d'ull a les instal·lacions i enllestir els preparatius corresponents per celebrar la Setmana Catalana coincidint amb l'Onze de Setembre. La que subscriu no va pujar en aquell avió, es va quedar al despatx ocupada en altres assumptes. De fet, mai no ha trepitjat territori nipó. Ni falta que fa, com diria Calders.
Quan Catalunya – les dos persones – va tornar a Barcelona, vaig preguntar com havia anat tot. El català dels setze cognoms, que és, a més, viatjat, va respondre amb un bé, bé lacònic. En canvi, l'altre català em va explicar, entre renecs, que havia d'aprendre a parlar català correctament! Sí, home, sí, però com ha anat tot? Vaig insistir. És que a l'Expo Nagoia tothom parla català! Collons! No va parar. Va encetar la despotricada i no va parar. El dissenyador del Pavelló espanyol, català!, el director del Pavelló espanyol, català! I, per si no n'hi havia prou, els japonesos contractats parlaven català!!!! Amb accent de Solsona, per acabar-ho d'adobar.
Ja veus, estimat lector. No cal patir per la nostra llengua. Sempre ens quedarà el Japó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...