Passa al contingut principal

Improperis

El 19 d'abril, la Comissió per la Dignitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i l'Associació Catalana d'Actors i Directors aplegaran (segurament ja han aplegat quan ho llegiu) un munt d'improperis elaborats per l'ocasió per diferents escriptors, i llegits en alguns casos pels mateixos autors, i en d'altres per actors. La convocatòria és al llapis del Passeig de Gràcia de Barcelona, on encara hi ha un monument franquista, i el motiu, la reivindació de la dignitat de la llengua catalana.
Hi ha moltes veus que diuen que al català li falta argot, que és una llengua que no disposa de paraules malsonants i insultants contundents, i que sovint s'ha de recórrer al castellà per renegar com cal. Bé, si les coses van com han d'anar, el 19 d'abril serà la data per presentar propostes creatives entorn a l'insult i l'improperi, serà una barreja de composicions malsonants i deliri col·lectiu, una espècie de diada de l'amor japonès - quan l'home es posa a cridar com un possés l'amor que li ret a la seva dona - però més a prop de la saturació representada per uns pebrots al capdamunt de tot.
Des d'aquesta pàgina, vull fer una contribució a la diada de l'improperi, i dedico el meu insult als nostres representants polítics, una colla de pallusos ganduls i barruts, sense imaginació ni esme, incapaços de veure més enllà del seient, amb una pastanaga cagadubtes per nas. S'ha de ser dropo i deixat, carai! Sort en tenim del Miquel Català, que ara ens ha ensenyat com podria ser la web de Fraga en català, sense perdre-hi gaire temps. Ens explica que va anar a l'adreça http://translate.google.com/ i va demanar que google traduís la web de Fraga de l'espanyol al català. El resultat és el propi d'una traducció automàtica, però no em direu que no deixa en evidència a tots els que s'maguen en la complicació per no fer una cosa tan senzilla. Per cert, si la web està en text pla i no com a imatge, llavors es pot traduir del tot. Au, pallassos! Foteu la panxa al sol, que altra cosa no sabeu fer!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...