Passa al contingut principal

La cultura enterrada

Segons notícies que apareixen a diferents mitjans de comunicació, l'Ajuntament de Fraga té la intenció d'enderrocar la zona antiga de nínxols del cementiri municipal, on hi ha enterrats personatges il·lustres de Fraga, com ara Domingo M. Barrafon, Marià Cortillas, Miquel Allué o la família Sudor. Tal com afirma Valerià Labara, estudiós de la figura de Domingo M. Barrafón i d'altres il·lustres de la comarca del Baix Cinca, caldria fer-hi una exhumació arqueològica, perquè hi ha moltes probabilitats que, sobretot al nínxol dels Barrafon, es puguin trobar condecoracions, indumentària o altres peces d'aquella època.
L'Ajuntament de Fraga, novament, en un gest que no deixa lloc a cap dubte, ha retornat la carta de petició que se li ha fet en el sentit de realitzar una exhumació arqueològica i estudiar la manera de conservar les làpides, ja que formen part de les primeres formes d'enterrament diferents al colgament a terra.
Els motius per retornar la carta són que l'IEBC s'hi ha dirigit en català, i ells només accepten escrits en castellà.
La possibilitat de trobar cultura enterrada a la zona més antiga del cementiri de Fraga és això, una possibilitat que no es pot desestimar. Però no hi ha cap dubte que l'Ajuntament de Fraga fa dies que ha pres la decisió d'enterrar el que pugui quedar de cultura. Tot això, per enarbolir la bandera del dret a la ignorància, un estendart que ha tingut èpoques de glòria a tot el món i que troba la màxima exponència en la foguera… de les vanitats?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
1 comentari
Més informació

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
1 comentari
Més informació

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...
2 comentaris
Més informació