Passa al contingut principal

La cultura enterrada

Segons notícies que apareixen a diferents mitjans de comunicació, l'Ajuntament de Fraga té la intenció d'enderrocar la zona antiga de nínxols del cementiri municipal, on hi ha enterrats personatges il·lustres de Fraga, com ara Domingo M. Barrafon, Marià Cortillas, Miquel Allué o la família Sudor. Tal com afirma Valerià Labara, estudiós de la figura de Domingo M. Barrafón i d'altres il·lustres de la comarca del Baix Cinca, caldria fer-hi una exhumació arqueològica, perquè hi ha moltes probabilitats que, sobretot al nínxol dels Barrafon, es puguin trobar condecoracions, indumentària o altres peces d'aquella època.
L'Ajuntament de Fraga, novament, en un gest que no deixa lloc a cap dubte, ha retornat la carta de petició que se li ha fet en el sentit de realitzar una exhumació arqueològica i estudiar la manera de conservar les làpides, ja que formen part de les primeres formes d'enterrament diferents al colgament a terra.
Els motius per retornar la carta són que l'IEBC s'hi ha dirigit en català, i ells només accepten escrits en castellà.
La possibilitat de trobar cultura enterrada a la zona més antiga del cementiri de Fraga és això, una possibilitat que no es pot desestimar. Però no hi ha cap dubte que l'Ajuntament de Fraga fa dies que ha pres la decisió d'enterrar el que pugui quedar de cultura. Tot això, per enarbolir la bandera del dret a la ignorància, un estendart que ha tingut èpoques de glòria a tot el món i que troba la màxima exponència en la foguera… de les vanitats?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict...