Passa al contingut principal

Feliç any nou

Ara que commemorem els 25 anys del "gol de Señor", a punt d'acomplir 25 anys de la Declaració de Mequinensa (perdoneu-ne l'associació), i segur que enmig d'altres efemèrides més o menys properes, el Comitè de Ministres del Consell d'Europa ha estirat les orelles a les autoritats espanyoles per la falta d'un marc jurídic específic que promogui i protegeixi el català i l'aragonès a l'Aragó. Recomforta saber que a Europa hi ha persones que fiquen el dit a l'ull de les contradiccions, i criden l'atenció quan un Estat que s'ha compromès a màxims – perquè volia ser el primer de la classe, o perquè no donava importància al compromís – després desenvolupi mínims o no faci res. És el que ha passat amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que Espanya va ratificar i incorporar al corpus jurídic propi, mitjançant un Instrument de Ratificació publicat al BOE l'any 2001. Curiosament, en aquella època governava Espanya el Partit Popular, que deu ser el mateix partit que es nega a sentir a parlar de cap llei que reconegui que el català és una llengua aragonesa.
Enmig també de les commemoracions diverses i de les estirades d'orella, arriba la notícia oficial, previsible, que si es presenta un document que vulgui ser futura Llei de Llengües a Les Corts, es farà sense el suport inicial del PAR.
Acabem l'any amb una insatisfacció lingüística que no fa més que afegir-se a la que s'acumula de fa molt temps.
Però no tot són males notícies. Francesc Serés debuta com a dramaturg, Anton Abad té nou disc al forn, Juli Micolau guanya el Guillem Nicolau amb un poemari excels, Hèctor Moret continua amb la col·lecció Quaderns del Cingle... i altres petits projectes que segueixen endavant a pesar de determinades celebracions i dels posicionaments marcians d'alguna gent que no ve al cas. Feliç any nou!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
1 comentari
Més informació

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
1 comentari
Més informació

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació