Passa al contingut principal

Feliç any nou

Ara que commemorem els 25 anys del "gol de Señor", a punt d'acomplir 25 anys de la Declaració de Mequinensa (perdoneu-ne l'associació), i segur que enmig d'altres efemèrides més o menys properes, el Comitè de Ministres del Consell d'Europa ha estirat les orelles a les autoritats espanyoles per la falta d'un marc jurídic específic que promogui i protegeixi el català i l'aragonès a l'Aragó. Recomforta saber que a Europa hi ha persones que fiquen el dit a l'ull de les contradiccions, i criden l'atenció quan un Estat que s'ha compromès a màxims – perquè volia ser el primer de la classe, o perquè no donava importància al compromís – després desenvolupi mínims o no faci res. És el que ha passat amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que Espanya va ratificar i incorporar al corpus jurídic propi, mitjançant un Instrument de Ratificació publicat al BOE l'any 2001. Curiosament, en aquella època governava Espanya el Partit Popular, que deu ser el mateix partit que es nega a sentir a parlar de cap llei que reconegui que el català és una llengua aragonesa.
Enmig també de les commemoracions diverses i de les estirades d'orella, arriba la notícia oficial, previsible, que si es presenta un document que vulgui ser futura Llei de Llengües a Les Corts, es farà sense el suport inicial del PAR.
Acabem l'any amb una insatisfacció lingüística que no fa més que afegir-se a la que s'acumula de fa molt temps.
Però no tot són males notícies. Francesc Serés debuta com a dramaturg, Anton Abad té nou disc al forn, Juli Micolau guanya el Guillem Nicolau amb un poemari excels, Hèctor Moret continua amb la col·lecció Quaderns del Cingle... i altres petits projectes que segueixen endavant a pesar de determinades celebracions i dels posicionaments marcians d'alguna gent que no ve al cas. Feliç any nou!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
1 comentari
Més informació

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
1 comentari
Més informació

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...
2 comentaris
Més informació