Salta al contingut principal

Benvinguts a Mcdonalds

He rebut un email de noreplay@mcdonalds.es que em convida a omplir una enquesta de satisfacció per a la millora dels productes i serveis de Mcdonalds. Cada vegada el fhising és més sofisticat. Sé que el remitent no és Mcdonalds, perquè no en sóc client, i Mcdonalds em respecta, sap que som dos móns paral•lels. D’acord, hi he tret el cap en dues ocasions, sempre a l’estranger i per raons de força major. I, d’acord, últimament acompanyo alguna conversa amb la frase “a qui li agradi bé, i a qui no, que vagi al Mcdonalds”.
L’afegitó sol tenir a veure amb el plantejament que la projecció d’un país o d’una ciutat, també d’un poble, s’ha de fonamentar en el que li és propi, en el que fa que sigui singular.
Fa unes setmanes, parlava amb la Mari Zapater sobre això, sobre com costa de promoure entre els propis, no diguem entre els aliens, les figures locals i la rellevància que han tingut. Parlàvem, esclar, sobre la seva feina a l’entorn de Francisco Menén, cantant líric fragatí. Massa enlluernats per la televisió i per Hollywood, pareix que qui treballa a prop, o ha nascut a prop, no té tanta importància com qui ve de fora.
I m’assabento que el mes d’octubre s’inaugura a Fraga una exposició de Lorenzo Quinn, escultor i fill de l’actor Anthony Quinn, com diuen els diaris. A més l’Ajuntament de Fraga li ha comprat una escultura per presidir el Jardins dels Tres Noms (Juan Carlos I, Caterina, l’Alcabó - la que jo utilitzo de tota la vida, des d’abans que hi hagués jardins).
Per cert, he visitat la pàgina oficial de Mcdonals, i conté un avís que diu que no estan vinculats a cap promoció ni enquesta per internet, i que investiguen la font dels emails com el que jo he rebut. Són gent seriosa, no hi tinc res en contra, enteneu-me, és només que jo he fet una altra tria. Sóc de poble, què hi farem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Retrobar la cuina

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràve...

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...