Passa al contingut principal

Em quedo amb la trangressió

Com que segur que hi ha algú que no ho sap encara, ho faig públic: el desembre va nàixer la meva filla Clara. Reconec que sóc persona de costums, i per aquesta raó i no cap altra les meves filles naixen el darrer mes de l'any. Ho faig públic per si de cas algú m'ha trobat a faltar.
Des de l'últim Ababol, hi ha hagut massa notícies, i per això no sé quina vull comentar, si l'anunci de la inclusió del català a les escoles oficials d'idiomes d'Andalusia, si la projectada possibilitat d'estudiar la primària (i l'ESO també? No puc assegurar-ho, no vaig sentir bé la notícia, estava massa bocabadada) en català a Madrid, si la conversa amb una suposada funcionària que ha fet saltar fins i tot a la meva filla (la gran, vuit anys)... Oooohhhh, mama, què mentiders! Si jo enguany faig mates en castellà! (Tercer de primària, escola catalanista, Barcelona).
També podria escriure sobre els pannells informatius que ha instal·lat a Fraga l'Ajuntament, i que descriuen peces artístiques en perfecte bilingüisme castellà – castellà... Esclar, és que així tothom ho entén!
Sabeu què? Em quedo amb la transgressió, el tema de la jornada que s'ha celebrat el febrer a Fraga. Si més no, és original anomenar transgressió al que abans s'hagues dit naturalitat: parlar en la teva llengua sense por d'ofendre ningú. Com diu? Descortesia? Quina pell més fina que tenen alguns!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
1 comentari
Més informació

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
1 comentari
Més informació

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació