El castellà, una llengua en perill d'extinció

Instal·lada a dos passes enrere de qualsevol lloc, he dedicat un temps a analitzar la situació de les llengües a l'Aragó, i he arribat a una conclusió que no voldria que paregués precipitada, ni molts menys interessada, ni tan sols producte d'una mirada miop – que la tinc, ho confesso: el castellà és una llengua en perill d'extinció, i cal unir esforços per defensar-la dels atacs d'altres llengües que, no per minoritàries, són menys letals.
El primer que cal tenir en compte és que després de segles d'analfabetisme generalitzat, l'escolarització en castellà no va aconseguir acabar en lo català. Lo castellà com a llengua exclusiva dels mitjans de comunicació tampoc no va fer que aquella gent que es diu de la Franja abandonés definitivament el mal costum d'utilitzar una llengua diferent del castellà, i molt menys a casa seua. Així, la victòria front a l'aragonès, que va rebre l'extrema unció fa uns anys, començava a veure's enterbolida per uns escassos 50 mil habitants tossuts i entestats a continuar xapurrejant en un idioma de pagesos.
La instauració de la democràcia i la correcció política van permetre noves estratègies per dotar el castellà del rang que es mereix com a tercera llengua més parlada al món. Així, seguint la màxima bèl·lica "si no pots en lo teu enemic, alia't en ell", es va prometre que algun dia les altres llengües diferents al castellà tindrien reconeixement oficial. Que no va ser una idea brillant és evident, ja que no només el català es va continuar parlant, i ara escrivint i llegint, sinó que l'aragonès es va començar a recuperar.
Així les coses, el Govern d'Aragó va instaurar uns premis a la creació literària en les tres llengües que havia reconegut en mala hora. Al castellà li corresponien dos convocatòries, una de narrativa i una altra de poesia, obertes a tots els espanyols, en una estratègia d'unificació de forces. A l'aragonès i al català, una respectivament, i restringides a creadors aragonesos. Les dotacions de l'aragonès i del català juntes sumaven la meitat de les dotacions del castellà.
Algú es pot creure que ni d'aquesta manera els perifèrics de l'est tossuts han deixat de parlar i ara escriure en llengües diferents del castellà? I no només això, sinó que un dels premis a la creació en castellà s'ha hagut d'eliminar perquè no s'hi presentava ningú!
Ara fa un temps, una colla de gent en bona intenció va intentar dividir els perifèrics de l'est dient que no parlaven una sola llengua, sinó moltes, i que no es deia català. Van inventar-se normatives noves de caràcter local, i fins van obrir la possibilitat que cadascú escrigués com volgués, perquè una llengua local, a la fi, és patrimoni individual i a casa seua cadascú fa el que vol. Aquesta estratègia no va complaure els intel·lectuals de les universitats, massa preocupats per la filologia i els estudis i massa poc per les qüestions polítiques.
En aquests moments, es fa el que es pot. Es convoquen places als departaments de cultura locals sense incloure el català com a requisit, els representants municipals es dirigeixen als seus electors en castellà, i es continua prometent una llei de llengües que, diuen, s'aprovarà per consens – algú ha oblidat que hi ha un partit que s'oposa frontalment a l'aprovació del català com a llengua cooficial perquè, afirmen, contra el criteri de filòlegs i membres de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, que a la Franja no es parla català?
S'acusarà els governants de tebiesa, però ja em direu què més poden fer per salvar el castellà enfront una llengua, el català, ara a més l'aragonès, tan forta que resisteix totes les agressions possibles.
Per això proposo a la gent de bona fe, als no contaminats per les modes, que s'afegeixin a la campanya Salvem lo castellà. I no, no estic de conya, només una mica emprenyada per tant sensibilitat que no té en compte més que els melics propis.