Al migdia, truca la meva filla gran, perquè se li han trencat la carpeta i l’estoig, i em demana que li’n compri de nous. Com que no som dels que renovem cada curs tot el material, sinó que el reutilitzem fins que diu prou, no la puc tractar de pocatraça.
A les set de la tarda, he d’anar a la reunió de pares amb la tutora de la petita. Abans de sortir de la feina, m’adono que porto un forat als pantalons, a la part de l’entrecuix, i sort que ho he vist, perquè hauré de seure en una cadira infantil, i no em puc imaginar l’espectacle sense sentir vergonya.
Com que no tinc temps de passar per casa, m’atanso a una botiga per comprar uns pantalons, no passa res, hi ha rebaixes, penso. En trobo uns de la meva talla que no estan malament, però que mai no m’hagués posat si no fos una urgència.
Abillada amb dignitat, ara sí, m’acosto a una papereria que hi ha a la vora. Demano una carpeta amb classificadors de plàstic. Senzilla? Em pregunten, sí, dic, i m’envien a la secció d’arxivadors. Passo de llarg el material de disseny i de marca - com m’agraden els llapis Faber Castell, ho confesso - i insisteixo amb la demanda. Negra, blava o lila? Em pregunta la dependenta. Aquesta mateixa, li dic, negra. Llissa o a ratlles? Uf, això sembla una franquícia de cafès, a ratlles, contesto, després de mirar de cua d’ull la que està més a mà. I ara un estoig. De quin tipus, em demana. Un estoig, dels estoigs aquells que portes bolis, llapis, colors i tot això. Ah, un estoig, em diu. Sí, un estoig - sóc perseverant. No en tenim. No replico, pago i me’n vaig de pressa.
Arribo deu minuts tard a la reunió de pares, però puc seure en una cadira infantil sense patir vergonya. Escolto amb atenció la xerrada de la tutora sobre l’educació cap a l’autonomia personal i, després, els plans de millora que han implementat. A les nou, cap a casa.
Volia escriure sobre la igualtat d’oportunitats i sobre el mèrit, aquests valors que ha posat en debat (almenys al meu debat) el candidat a les primàries republicanes dels Estats Unit Mitt Romney, i han aparegut les meves filles i el col·legi, potser per una tendència a viatjar entre l’abstracte i el concret i viceversa.
Estats Units manté encara el somni de ser una societat meritocràtica, on es premia el mèrit, però un índex baix de mobilitat social posa en qüestió aquest atribut. A Europa, ens fa goig pensar que som més de la banda de la redistribució, tanmateix, l’índex de mobilitat social és més alta, tot i que pot ser que ens moguem pocs quilòmetres.
És ben veritat que, com deia Abraham Lincoln tots naixem iguals, però és l’última vegada que ho som, i per això ens preocupa la igualtat d’oportunitats, que es tradueix en un ensenyament de qualitat i accessible a tothom, perquè desenvolupem el talent individual i, així, es premiïn els mèrits. I, ara, em quedo astorada en la pregunta: quins mèrits valorem?
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Gràcies, Susanna pels teus escrits.
ResponEliminaEstic acabant de llegir "L'aventura del desig" i trobo que és una delícia, de vegades amarga, de vegades dolça, però sempre suggerent i enriquidora.
Salut i moltes paraules.
Josep Boltaina Foz
Gràcies a tu, Pep, pel comentari i pel desig (no t'estranyi que el plagiï)
ResponElimina