Les coses de la Susanna Barquín

M’arriba la notícia d’una convocatòria oberta per impulsar un centre d’estudis comarcals del Segrià. La trobada va tenir lloc el divendres 9 de març, però escric aquestes lletres abans d’aquesta data, així que no sé com ha quedat la cosa. De totes maneres, és una bona nova per a persones que, com jo, estem vinculades a centres d’estudis comarcals. La mirada local, que en determinats àmbits ideològics es considera encara provinciana, permet recuperar la memòria de la proximitat, i contribueix en bona part a enriquir la història amb detalls que, d’altra forma, no haurien sortit a la llum, ni hagueesin donat llum a perspectives diferents de determinats moments històrics. També la preocupació pel paisatge de la vora, per les singularitats d’indrets que apareixen, de cop i volta, com un valor amb potencialitat econòmica segons com es tractin, és el fruit de moltes hores de treball voluntari de persones que estimen el territori on van nàixer, ells o els avantpassats, o la comarca d’acollida.

Vaig baixar al poble (perquè los de Ponent baixem de Barcelona, què carai), lo dissabte de Carnestoltes. Ma tia havia de comprovar la llargària de cintura a torterol de ma filla gran i la so Enriqueta li havia de prendre mides per fer-li el picaport per al Dia de la Faldeta, que enguany se celebra lo dumenge 22 d’abril (ho anuncio perquè s’ho apunte a l’agenda qui se vullgue atansar a veure les desfilades de mocadors, vestuaris, pentinats, i les estampes de la vida i costums tradicionals). La cosa és que estava al Cegonyer, enmig del festival de disfrassos, i la Maria Pilar, una amiga de la família, me va estirar una mica les aurelles, perquè m’havia llegit poques paraules de Fraga, va dir, en un somriure a la boca però en un punt de picardia als ulls. Vaig fer acte íntim de constricció, i me vaig prometre esmenar la falta. Reconec que los dits me van més ràpids si gasto un català estàndard que si m’embarco en les formes dialectals, així que les lletres d’avui són mitat penitència volu