Vaig baixar al poble (perquè los de Ponent baixem de Barcelona, què carai), lo dissabte de Carnestoltes. Ma tia havia de comprovar la llargària de cintura a torterol de ma filla gran i la so Enriqueta li havia de prendre mides per fer-li el picaport per al Dia de la Faldeta, que enguany se celebra lo dumenge 22 d’abril (ho anuncio perquè s’ho apunte a l’agenda qui se vullgue atansar a veure les desfilades de mocadors, vestuaris, pentinats, i les estampes de la vida i costums tradicionals).
La cosa és que estava al Cegonyer, enmig del festival de disfrassos, i la Maria Pilar, una amiga de la família, me va estirar una mica les aurelles, perquè m’havia llegit poques paraules de Fraga, va dir, en un somriure a la boca però en un punt de picardia als ulls. Vaig fer acte íntim de constricció, i me vaig prometre esmenar la falta.
Reconec que los dits me van més ràpids si gasto un català estàndard que si m’embarco en les formes dialectals, així que les lletres d’avui són mitat penitència voluntària, mitat dedicatòria a la Maria Pilar i a totes les persones que de tant en tant me fan repensar el que faig.
Feta la introducció, aniré per fenya, perquè los dialectes servixen per parlar - o escriure - de qualsevol cosa, no només d’etnologia costumista.
La reforma laboral, los ajustos, la pujada d’impostos, el pla hidrològic, l’anunci de revisió - i quantes van? - de l’ensenyament secundari, los pressupostos, les negociacions pel pacte fiscal, la cotització de l’euro i un munt de notícies més, han dixat de tenir interès perquè m’han superat: ja no sé què és bo i què és dolent, m’haig perdut.
Així que he decidit dedicar les hores i els somnis als meus interessos, i el més nou de tots és fer tomates a la terrassa de casa, que és bastant més petita que el jardí de la Casa Blanca, però dóna per uns quants testos. A ma filla petita li encanta remenar terra i regar, i anda ara m’ajudava en les plantes d’ornamentació, així que s’incorpora a la nova etapa en il·lusió renovada, com si fos un polític de vocabulari limitat.
Hem encarregat llagors de tomàquet de pera, de penjar i raf. Quan arriben, les farem germinar en vasos de iogurt, i quan haja creixcut lo planter, lo traspassarem a testos grossos. Segur que a les xiquetes lis xocarà molt més lo tomate que ixque, si hi ha sort, cap al juny.
De mentres, mos dedicarem a fer compost en algunes restes de menjar - no cal abusar - i en les fulles i branques seques de les plantes.
Haig de confessar que tinc moltes ganes de començar est nou projecte, sobretot perquè estic convençuda que donarà fruits, i, a més mo’ls podrem menjar. També tinc en compte que m’assemellaré una mica a la Michelle Obama, que porta molt avantatge i ja s’ha atrevit en les carxofes.
Tot sigue per no caure en l’avorrició, que bé a ser una barreja d’avorriment i repulsa.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada