Vaig baixar al poble (perquè los de Ponent baixem de Barcelona, què carai), lo dissabte de Carnestoltes. Ma tia havia de comprovar la llargària de cintura a torterol de ma filla gran i la so Enriqueta li havia de prendre mides per fer-li el picaport per al Dia de la Faldeta, que enguany se celebra lo dumenge 22 d’abril (ho anuncio perquè s’ho apunte a l’agenda qui se vullgue atansar a veure les desfilades de mocadors, vestuaris, pentinats, i les estampes de la vida i costums tradicionals).
La cosa és que estava al Cegonyer, enmig del festival de disfrassos, i la Maria Pilar, una amiga de la família, me va estirar una mica les aurelles, perquè m’havia llegit poques paraules de Fraga, va dir, en un somriure a la boca però en un punt de picardia als ulls. Vaig fer acte íntim de constricció, i me vaig prometre esmenar la falta.
Reconec que los dits me van més ràpids si gasto un català estàndard que si m’embarco en les formes dialectals, així que les lletres d’avui són mitat penitència voluntària, mitat dedicatòria a la Maria Pilar i a totes les persones que de tant en tant me fan repensar el que faig.
Feta la introducció, aniré per fenya, perquè los dialectes servixen per parlar - o escriure - de qualsevol cosa, no només d’etnologia costumista.
La reforma laboral, los ajustos, la pujada d’impostos, el pla hidrològic, l’anunci de revisió - i quantes van? - de l’ensenyament secundari, los pressupostos, les negociacions pel pacte fiscal, la cotització de l’euro i un munt de notícies més, han dixat de tenir interès perquè m’han superat: ja no sé què és bo i què és dolent, m’haig perdut.
Així que he decidit dedicar les hores i els somnis als meus interessos, i el més nou de tots és fer tomates a la terrassa de casa, que és bastant més petita que el jardí de la Casa Blanca, però dóna per uns quants testos. A ma filla petita li encanta remenar terra i regar, i anda ara m’ajudava en les plantes d’ornamentació, així que s’incorpora a la nova etapa en il·lusió renovada, com si fos un polític de vocabulari limitat.
Hem encarregat llagors de tomàquet de pera, de penjar i raf. Quan arriben, les farem germinar en vasos de iogurt, i quan haja creixcut lo planter, lo traspassarem a testos grossos. Segur que a les xiquetes lis xocarà molt més lo tomate que ixque, si hi ha sort, cap al juny.
De mentres, mos dedicarem a fer compost en algunes restes de menjar - no cal abusar - i en les fulles i branques seques de les plantes.
Haig de confessar que tinc moltes ganes de començar est nou projecte, sobretot perquè estic convençuda que donarà fruits, i, a més mo’ls podrem menjar. També tinc en compte que m’assemellaré una mica a la Michelle Obama, que porta molt avantatge i ja s’ha atrevit en les carxofes.
Tot sigue per no caure en l’avorrició, que bé a ser una barreja d’avorriment i repulsa.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada