Les coses de la Susanna Barquín

Despenjo l’auricular i marco un número. Tres senyals i el so de despenjar. M’identifico, saludo i demano a qui hi ha a l’altra banda del cable si és un bon moment per parlar o està enfeinat. Sí, estava pensant. Doncs seré breu, dic, i demano disculpes per destorbar. No passa res. És estrany que algú confessi que pensa, sí, potser sí que sóc estrany, però de tant en tant, sobretot a la tarda, dedico un temps a pensar. Bé, deu ser per això que et van bé les coses, m’atreveixo a opinar, i sento el riure a l’altra banda. Que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar, cantava Mazoni fa uns anys, i suposo que ara hauria de variar la lletra, perquè ha passat de moda. Els apòstols de la nova era afirmen que el lema de les empreses ha de ser innovar o morir, perquè els resultats no canvien si es continuen fent les coses de la mateixa manera, i esclar, sembla una evidència. Prendre uns instants de calma i serenor, sentir el diàleg

En Pere és un conegut d'aquells, que quan te’l trobes, és capaç de parlar durant tres quarts d'hora seguits sense que tu puguis ficar-hi cullerada. Al principi, perquè et quedes astorat de com la resposta a què tal com anem no es limita a allò tan estès de bé, o, simplement, anar fent. Després, perquè no saps com aturar el disparador de paraules inconnexes i, finalment, perquè s’ha fet tard i l’únic que vols és seguir amb les teves coses. En Pere és d'aquells coneguts capaços d'entabanar-te sense que te n'adonis, perquè arriba un moment que ja no saps què et diu, ni saps a què dius que sí, perquè t’has marejat fa estona. En Pere, com ho diria, és d'aquells coneguts que, quan me’l trobo, m’he oblidat de com és, i, quan aconsegueixo dir adéu, juro i prometo per tot el que és escrit que mai més li diré altra cosa que adéu. En Pere és contaminació acústica, perquè altera, confon i molesta. A més, l’exposició perllongada als efectes verborreics d'en Pere té unes