Les coses de la Susanna Barquín

Ara fa temps ja - per cert, com passa! -, passejava amb un amic pel carrer, i un nen d’uns set o vuit anys, brut com una mala cosa, va passar corrent pel nostre costat, en direcció contrària, així que li vam poder veure la cara. El meu amic em va preguntar si m’havia adonat mai que els nens rics són més guapos que els pobres. La veritat és que no, no m’havia parat a pensar-hi. Fa poques setmanes, una periodista del meu poble entrevistava a nois de diferents segments de col·legis i instituts de Madrid per preguntar-los sobre com els anaven els estudis. La veritat que els nois del segment alt es veien més polits, arreglats i, fins i tot, semblava que treien millors notes que els del segment baix. Com en tot a la vida, deu haver-hi excepcions i anècdotes, i això tampoc no és cap estudi seriós, més aviat un entreteniment curiós. Algunes dades que provenen d’estudis més rigorosos que fer volar coloms podrien explicar les raons de les diferències físiques segons el compte corrent. I és que l

Sóc al sofà, davant del televisor. Pertanyo a una generació que encara seu davant del televisor, que utilitza internet, sí, a dojo, però no ha eliminat la televisió de la seva vida. La televisió és el mitjà més democràtic, em comentava una periodista amiga fa unes setmanes, i això serà així unes quantes dècades més, fins que altres mitjans substituiran la reunió al voltant de la capsa que parla. Miro un dels enèsims programes de debat, amb els mateixos tertulians de sempre, amb opinions en general previsibles, frívoles, superficials, espontànies, mancades de rigor en el millor dels casos, i adoctrinament en el pitjor. Llevat d’algun cas, esclar. La meva amiga periodista no pensava en tot això quan es referia a mitjà democràtic. Al seu cap hi havia totes les bondats que es poden trasmetre a través d’un mitjà que és accessible per a gairebé tothom. Tanmateix... les maldats utilitzen el mateix camí, i per això sovint costa destriar el rigor de la desinformació malintencionada. Encara sóc