Les coses de la Susanna Barquín

El Conseller Mascarell ha anunciat una ofensiva en defensa del català, a partir de 2012 – a tocar, tocar –, que inclou un pacte simbòlic amb l’Estat, en paral·lel al pacte fiscal. Bé. Confesso que m’estimula més l’anunci d’un possible Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 2014. No per la data, sinó perquè de tant en tant cal que la llengua sigui objecte de reflexió, més enllà de la tertúlia dels membres de l’anomenat “Cazalla Party”. El 1906, mossèn Alcover va presidir el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va comptar amb representants d’Itàlia, França, Castella, València, Rosselló, Alguer i Mallorca – tal com consta en les actes de la sessió inaugural. La conclusió més important d’aquesta trobada acadèmica va ser la necessitat de disposar d’una norma única. Hem d’esperar fins al 1986 perquè se celebri el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la necessitat latent i palesa de normalització. Es constitueixen set seccions d’estudi: a

Les converses d’autobús són sorprenents, perquè, envoltades de cares desconegudes, sense forma, sembla que les paraules es tornin anònimes, fins i tot invisibles. En diferents recorreguts, he sentit com es trencava una parella per telèfon mòbil, he parat l’orella a crítiques ferotges contra algú altre, un amic, un parent, un cap, un encarregat. He sabut quina orientació política tenen molts desconeguts, i he après que les llàgrimes són universals, com els mocs. L’altre dia vaig sentir com un grup de noies - no arribaven a la trentena -parlaven d’operacions per embellir els pits. Una altra noia, de fora del grup, hi va ficar cullerada, i així em vaig assabentar dels preus d’aquestes intervencions. Eren quarts de nou del matí, i encara em sobta que a aquestes hores, quan el perfum de la dutxa tot just ha arribat a la pell, es pugui ocupar el temps amb una disquisició tan elevada, pròpia d’un cas pràctic de l’ètica spinoziana. Ningú no sap el que pot un cos, aquesta és una de les frases m