Les coses de la Susanna Barquín

Hi havia una vegada una família que es guanyava més o menys bé la vida. Amb esforç i sacrifici, havien aconseguit un petit patrimoni que pretenien llegar als fills quan arribés l’hora. El negoci que havien heretat dels pares havia patit daltibaixos, però havien sapigut adaptar-se als nous temps, i ara disposaven, a més, d’algun estalvi. La filla gran els va trucar una nit i els va preguntar què havien pensat fer amb els estalvis. Els pares es van quedar sorpresos, perquè no eren dels que parlen de diners durant els àpats familiars. Són per si mai passa res, li van dir. Doncs ara passa, els va dir la noia, molta gent treu els diners fora, què penseu fer vosaltres? Ja en parlarem, va dir el pare, i va tallar aquella conversa incòmoda. Després, la parella es va ficar al llit en silenci, i van restar-hi durant un temps indeterminat. Va ser ella que el va trencar, què hem de fer. Ell no va contestar de seguida, però quan ho va fer va ser solemne: el de sempre, treballar; i ara, dormir. La s

Jugava amb la meva filla – quatre anys – al parc, a fer una muntanya de sorra, i quan havíem aconseguit una alçada considerable, tenint en compte el material, va passar corrent una companya seva de classe, i li va clavar una puntada de peu amb tota la mala llet de què és capaç un marrec. La construcció es va desfer amb aquella malencolia de fang, i la meva filla es va posar a plorar. La vaig consolar, i li vaig explicar que sempre hi ha algun estúpid que destrossa el que fem, però que nosaltres podem tornar-ho a intentar. Per demostrar-ho, ens hi vam posar una altra vegada, i, quan havíem aconseguit de nou una alçada considerable, aquella nena - la vaig veure a venir - va agafar impuls cap a nosaltres i la nostra obra. Quan es trobava a l’alçada de la muntanyeta, vaig aixecar lleugerament una mà, el suficient perquè la petita gamberra s’hi entrebanqués i caigués a terra. Llavors, li vaig explicar a la meva filla que no passa res quan algú ens destrossa el que fem, podem tornar-ho a int