Jugava amb la meva filla – quatre anys – al parc, a fer una muntanya de sorra, i quan havíem aconseguit una alçada considerable, tenint en compte el material, va passar corrent una companya seva de classe, i li va clavar una puntada de peu amb tota la mala llet de què és capaç un marrec. La construcció es va desfer amb aquella malencolia de fang, i la meva filla es va posar a plorar. La vaig consolar, i li vaig explicar que sempre hi ha algun estúpid que destrossa el que fem, però que nosaltres podem tornar-ho a intentar.
Per demostrar-ho, ens hi vam posar una altra vegada, i, quan havíem aconseguit de nou una alçada considerable, aquella nena - la vaig veure a venir - va agafar impuls cap a nosaltres i la nostra obra. Quan es trobava a l’alçada de la muntanyeta, vaig aixecar lleugerament una mà, el suficient perquè la petita gamberra s’hi entrebanqués i caigués a terra. Llavors, li vaig explicar a la meva filla que no passa res quan algú ens destrossa el que fem, podem tornar-ho a intentar, però que, a més, cal estar preparades per bloquejar l’adversari i, si pot ser, que caigui de morros.
Hi ha qui es posa les mans al cap quan s’assabenta que he ensenyat a les meves filles que mai han de pegar un altre nen si no és que rebin, i llavors s’hi han de tornar tan fort que a l’altre no li quedin ganes de fer-ho més.
Més enllà d’escandalitzar-se, la qüestió és que, com a pares i mares, hem de decidir si ensenyem als fills a defensar-se o a posar l’altra galta, aquí cadascú opinarà el que vulgui.
El pensador nord-americà Robert Nozick, autor del llibre Anarquia, estat i utopia, va pronunciar una conferència molt interessant, farà 30 anys, amb el títol “Per què els intel·lectuals s’oposen al capitalime”. Afirmava que el sistema de recompenses que estableix l’escola premia determinades destresses a l’aula que, després, a la vida, no són les més cobejades. Al pati de l’escola, les recompenses arriben de manera espontània i d’acord amb els capricis dels companys, una fórmula més ajustada amb la manera en què la societat distribueix l’èxit i el fracàs. És així com aquells nens que rebien els elogis dels professors després no trobaran qui compri les seves aptituds, i aquells acostumats a ser els reis del carrer, ho continuaran sent a la vida adulta. Després, Nozick parla de com els alumnes avantatjats en el maneig de la paraula, els que obtenen l’atenció dels professors, cerquen quan són adults les mateixes recompenses i, quan no les troben, qüestionen el sistema de distribució d’èxits i fracassos.
Desconec què serà de la terrorista de la sorra quan sigui gran, i si les meves filles hauran après que, guanyin o perdin, l’important és que s’aixequin cada vegada que caiguin, o cada vegada que algú les empenyi a caure. El que sí que sé és que no es pot menysprear la importància del pati de l’escola, el lloc de socialització per excel·lència.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada