Passa al contingut principal

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he organitzat tasts de fuet d'anar per casa amb gent d'origens diversos, més que res per reafirmar-me en el convenciment que si hi ha algun producte internacionalment acceptat és el fuet. És més, defenso que el fuet podria desbancar el pa amb tomàquet com a emblema de la catalanitat, posats a deixar anar la imaginació. Dit això, que l'amfitriona m'oferís un fuet amb aquell entusiasme em va semblar excessiu. En vaig agafar un tros, mirant de simular animació, però crec que no me'n vaig sortir, o potser és que l'altra ja portava preparada la frase que ens va espetegar. És llonganissa d'ós, va dir. Ja el tenia a la boca. L'havia queixalat i n'havia notat un gust fort, com de fumat. No hi havia marxa enrere. Em vaig consolar amb aquella frase que ens han dit alguna vegada les mares, o almenys la meva, quan ens ha assaltat un pensament animalista davant del plat a taula: ara ja està mort, així que val més que te'l mengis. Em van explicar que els l'havien portat de Romania. Oi que és diferent? Sí, vaig dir. I, com que una cosa porta a una altra, l'endemà ja tenia feina. Vaig dedicar hores a cercar sobre la gastronomia romanesa i els óssos, i em vaig assabentar que als Carpats hi ha una munió d'óssos bruns, i que s'hi organitzen caceres, potser no tan llustroses com la que va protagonitzar el penúltim Borbó, però ben documentades. De passada, vaig aprendre que a Noruega fan una mena de llonganissa de balena, que ja em direu. I altres de ren i d'ant. En coneixia de paó i de vedella com a exòtics, però, ja ho he dit, l'estiu em reserva sorpreses. Jo m'estimo més el fuet de porc, i la llonganissa tres quarts del mateix. No tinc res contra l'ós, i menys contra la balena, que consti. A tot això, apareix la meva filla i em demana sobre què escric. De fuets, li dic. El fuet és llarg, es menja amb pa amb tomàquet i li agrada a tothom, punt, diu ella. Tens raó, reina.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua