Les coses de la Susanna Barquín

Avui és l’últim dia de vacances. Realment, i per ser estrictes, les vaig acabar divendres, però formo part de la munió de persones que allarguen fins al cap de setmana la percepció de parèntesi amb la normalitat. Ara toca matinar, abandonar les xancletes i els pantalons curts, els vespres amb una copa de vi a la fresca i la intensitat de les hores en família. Les vacances acaben just quan la prima de risc, el dèficit públic, la balança fiscal, les eleccions generals i la unitat de la llengua començaven a importar un rave davant del goig de jugar a saltar les onades amb les nenes i atrapar una carícia del meu home. Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs del

L’altre dia em vaig assabentar que al Japó tenen un terme per descriure les persones que no toleren el menjar ni el beure massa calents. Els diuen nekojita , que vol dir, literalment, llengua de gat. Tots els occidentals tenim llengua de gat, segons els japonesos, perquè el nostre paladar és sensible, i ens estimem més les menges temperades. També és cert que, al país del sol naixent, quan diuen calent parlen amb propietat, i es refereixen a temperatures altes de veritat, de les que cremen. A casa, que no coneixíem l’expressió nekojita fins fa quatre dies, el que fem amb les llengües de gat és menjar-les per berenar. Com que, a més, són fàcils de fer, no ens hi estem. Agafem mantega i sucre en la mateixa proporció i batem la mescla fins que quedi cremosa, després hi afegim clares d’ou a punt de merenga – tres per cada 100 grams de mantega -, farina en la mateixa proporció que la mantega i el sucre, i unes gotes de vainilla líquida. Ho barregem tot amb cura, amb una espàtula de fusta