Passa al contingut principal

Adéu vacances

Avui és l’últim dia de vacances. Realment, i per ser estrictes, les vaig acabar divendres, però formo part de la munió de persones que allarguen fins al cap de setmana la percepció de parèntesi amb la normalitat. Ara toca matinar, abandonar les xancletes i els pantalons curts, els vespres amb una copa de vi a la fresca i la intensitat de les hores en família. Les vacances acaben just quan la prima de risc, el dèficit públic, la balança fiscal, les eleccions generals i la unitat de la llengua començaven a importar un rave davant del goig de jugar a saltar les onades amb les nenes i atrapar una carícia del meu home.
Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs dels especuladors al deute italià i espanyol, en comptes d’anar a la platja. Maleïts taurons sense escrúpols que no tenen en compte els interessos dels Estats! S’exclamen uns polítics de llarga trajectòria perquè hi hagi gent que només compta amb l’ètica del benefici, com si la resta de mortals no féssim el mateix.
La calor no és argument de treva, i tothom sap que, quan algú pateix, un altre fa l’agost, per això, i per variar, imagino, mentre jo em podia dedicar a les coses importants, a mirar la lluna com creix i decreix, a descobrir les diferents formes d’un somriure, el president espanyol havia d’agafar un avió de tornada quan encara no havia pogut ni dir què bé que s’està a Donyana, aprofiteu-ho, noies, que no hi tornarem més.
Anit, asseguda a la terrassa de casa, amb la vista al cel, pensava en aquest president del barret màgic, més semblant a mister Bean que a don Limpio. Mira que ha tingut l’oportunitat de passar a la Història com un dirigent amb coratge per tirar endavant mesures poc o gens populars, però efectives per recuperar la confiança dels inversors i dels ciutadans, perquè no és captiu dels vots, perquè ara ja ho té tot fet, em deia el meu home. I sí, vés per on, d’on no n’hi ha no en raja. Parlàvem de l’ànec coix, aquesta imatge de president americà a les acaballes del segon i últim mandat, que no té qui se l’escolti perquè els ulls de tothom miren cap al futur. No he entès mai aquesta retirada abans de temps, però suposo que ha de ser així, que no es poden prendre compromisos a llarg ni a mig termini quan només et queden dos telediaris.
Avui s’acaben les vacances, les meves, i aviat començarà el curs escolar, que arribarà carregat de bones intencions per als propers quatre anys. Tots sabem que el proper president espanyol portarà barba, però, per sort, som catalans, tenim aquest do, i les regles de joc ens permeten triar contrapesos que no ens escanyin més encara.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua