Passa al contingut principal

Llengua de gat

L’altre dia em vaig assabentar que al Japó tenen un terme per descriure les persones que no toleren el menjar ni el beure massa calents. Els diuen nekojita, que vol dir, literalment, llengua de gat. Tots els occidentals tenim llengua de gat, segons els japonesos, perquè el nostre paladar és sensible, i ens estimem més les menges temperades. També és cert que, al país del sol naixent, quan diuen calent parlen amb propietat, i es refereixen a temperatures altes de veritat, de les que cremen.
A casa, que no coneixíem l’expressió nekojita fins fa quatre dies, el que fem amb les llengües de gat és menjar-les per berenar. Com que, a més, són fàcils de fer, no ens hi estem.
Agafem mantega i sucre en la mateixa proporció i batem la mescla fins que quedi cremosa, després hi afegim clares d’ou a punt de merenga – tres per cada 100 grams de mantega -, farina en la mateixa proporció que la mantega i el sucre, i unes gotes de vainilla líquida. Ho barregem tot amb cura, amb una espàtula de fusta, perquè no es desmuntin les clares. Dibuixem els bastonets amb la massa – és la part més divertida -, i els col·loquem en una safata que anirà al forn, a 180 graus, a dalt i a baix, durant 10 minuts aproximadament. Sabem que són fetes quan les vores estan daurades, i el centre una mica blanc.
Altres vegades, és el gat que ens menja la llengua. Això passa quan ens quedem de pasta de moniato, i, ja se sap, de llegums i de moniatos no te’n fiïs, que fan flatos!
Jo porto molts dies sense llengua, perquè una gata sevillana amb nom de sarsuela se la va empassar. No parlaré de moniatos ni de flatos, perquè això és seriós, però sí diré que ara tinc una modalitat lingüística, que és una altra cosa, molt diferent, diu la sevillana, més nostrada, menys de Barcelona, menys imperialista, per entendre’ns. La vaig trobar de rebaixes, un saldo, vaja, que en temps de crisi no estem per dispendis, però he de confessar que no estic per tirar coets.
El meu home, que em veu preocupada, no para de dir-me que ell m’entén igual que sempre, que és res de res, però no per l’idioma ni per la manera de parlar, i que tant se val si tinc llengua o modalitat lingüística, que encara no sap què carai és això, però que no pateixi, que ens en sortirem i que, si convé, li dóna la llengua al gat i també es compra una modalitat lingüística.
I les nenes? Què farem amb les nenes? No faran res de bo a la vida. On s’és vist a aquestes alçades anar per la vida sense llengua, ni que sigui de drap?
Li he donat voltes i més voltes, i l’única sortida que hi veig a tot això és fer-nos japonesos. Com que no tenim sensibilitat de cap mena a la llengua, podrem menjar i beure tan calent com calgui, i no ens titllaran de nekojites. Podem muntar un obrador de llengües de gat a Kyoto i, qui sap, potser fem la primera pela.

Comentaris

  1. Ostres, d’entrada no ho entenia. Sort del traductor de català-locacau locacau-català.

    ResponElimina
  2. Sort ne tenim de la tecnologia! Ja t'ho explicaré des de Kyoto. Mos vindreu a veure? (Has vist? També sé escriure en lo parlar nostre... que és com se coneixia lo parlar nostre - o parlar com a nosaltros - quan érem una tribu)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua