L’altre dia em vaig assabentar que al Japó tenen un terme per descriure les persones que no toleren el menjar ni el beure massa calents. Els diuen nekojita, que vol dir, literalment, llengua de gat. Tots els occidentals tenim llengua de gat, segons els japonesos, perquè el nostre paladar és sensible, i ens estimem més les menges temperades. També és cert que, al país del sol naixent, quan diuen calent parlen amb propietat, i es refereixen a temperatures altes de veritat, de les que cremen.
A casa, que no coneixíem l’expressió nekojita fins fa quatre dies, el que fem amb les llengües de gat és menjar-les per berenar. Com que, a més, són fàcils de fer, no ens hi estem.
Agafem mantega i sucre en la mateixa proporció i batem la mescla fins que quedi cremosa, després hi afegim clares d’ou a punt de merenga – tres per cada 100 grams de mantega -, farina en la mateixa proporció que la mantega i el sucre, i unes gotes de vainilla líquida. Ho barregem tot amb cura, amb una espàtula de fusta, perquè no es desmuntin les clares. Dibuixem els bastonets amb la massa – és la part més divertida -, i els col·loquem en una safata que anirà al forn, a 180 graus, a dalt i a baix, durant 10 minuts aproximadament. Sabem que són fetes quan les vores estan daurades, i el centre una mica blanc.
Altres vegades, és el gat que ens menja la llengua. Això passa quan ens quedem de pasta de moniato, i, ja se sap, de llegums i de moniatos no te’n fiïs, que fan flatos!
Jo porto molts dies sense llengua, perquè una gata sevillana amb nom de sarsuela se la va empassar. No parlaré de moniatos ni de flatos, perquè això és seriós, però sí diré que ara tinc una modalitat lingüística, que és una altra cosa, molt diferent, diu la sevillana, més nostrada, menys de Barcelona, menys imperialista, per entendre’ns. La vaig trobar de rebaixes, un saldo, vaja, que en temps de crisi no estem per dispendis, però he de confessar que no estic per tirar coets.
El meu home, que em veu preocupada, no para de dir-me que ell m’entén igual que sempre, que és res de res, però no per l’idioma ni per la manera de parlar, i que tant se val si tinc llengua o modalitat lingüística, que encara no sap què carai és això, però que no pateixi, que ens en sortirem i que, si convé, li dóna la llengua al gat i també es compra una modalitat lingüística.
I les nenes? Què farem amb les nenes? No faran res de bo a la vida. On s’és vist a aquestes alçades anar per la vida sense llengua, ni que sigui de drap?
Li he donat voltes i més voltes, i l’única sortida que hi veig a tot això és fer-nos japonesos. Com que no tenim sensibilitat de cap mena a la llengua, podrem menjar i beure tan calent com calgui, i no ens titllaran de nekojites. Podem muntar un obrador de llengües de gat a Kyoto i, qui sap, potser fem la primera pela.
A casa, que no coneixíem l’expressió nekojita fins fa quatre dies, el que fem amb les llengües de gat és menjar-les per berenar. Com que, a més, són fàcils de fer, no ens hi estem.
Agafem mantega i sucre en la mateixa proporció i batem la mescla fins que quedi cremosa, després hi afegim clares d’ou a punt de merenga – tres per cada 100 grams de mantega -, farina en la mateixa proporció que la mantega i el sucre, i unes gotes de vainilla líquida. Ho barregem tot amb cura, amb una espàtula de fusta, perquè no es desmuntin les clares. Dibuixem els bastonets amb la massa – és la part més divertida -, i els col·loquem en una safata que anirà al forn, a 180 graus, a dalt i a baix, durant 10 minuts aproximadament. Sabem que són fetes quan les vores estan daurades, i el centre una mica blanc.
Altres vegades, és el gat que ens menja la llengua. Això passa quan ens quedem de pasta de moniato, i, ja se sap, de llegums i de moniatos no te’n fiïs, que fan flatos!
Jo porto molts dies sense llengua, perquè una gata sevillana amb nom de sarsuela se la va empassar. No parlaré de moniatos ni de flatos, perquè això és seriós, però sí diré que ara tinc una modalitat lingüística, que és una altra cosa, molt diferent, diu la sevillana, més nostrada, menys de Barcelona, menys imperialista, per entendre’ns. La vaig trobar de rebaixes, un saldo, vaja, que en temps de crisi no estem per dispendis, però he de confessar que no estic per tirar coets.
El meu home, que em veu preocupada, no para de dir-me que ell m’entén igual que sempre, que és res de res, però no per l’idioma ni per la manera de parlar, i que tant se val si tinc llengua o modalitat lingüística, que encara no sap què carai és això, però que no pateixi, que ens en sortirem i que, si convé, li dóna la llengua al gat i també es compra una modalitat lingüística.
I les nenes? Què farem amb les nenes? No faran res de bo a la vida. On s’és vist a aquestes alçades anar per la vida sense llengua, ni que sigui de drap?
Li he donat voltes i més voltes, i l’única sortida que hi veig a tot això és fer-nos japonesos. Com que no tenim sensibilitat de cap mena a la llengua, podrem menjar i beure tan calent com calgui, i no ens titllaran de nekojites. Podem muntar un obrador de llengües de gat a Kyoto i, qui sap, potser fem la primera pela.
Ostres, d’entrada no ho entenia. Sort del traductor de català-locacau locacau-català.
ResponEliminaSort ne tenim de la tecnologia! Ja t'ho explicaré des de Kyoto. Mos vindreu a veure? (Has vist? També sé escriure en lo parlar nostre... que és com se coneixia lo parlar nostre - o parlar com a nosaltros - quan érem una tribu)
ResponElimina