Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem.
Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix.
Fa una estona que he pensat ja està tot, llavors ha vingut el per si de cas, i ara a la bossa no hi cap res més.
La meva filla gran comenta de passada que els monitors solien dir-li recorda a la teva mare que només és una setmana. L'engego a pastar fang.
Hem d'aparcar prop de la casa de colònies, perquè no podem passar fins a la porta. Com que tothom està convocat a la mateixa hora, hi ha un munt de cotxes aparcats a la vora del camí que no ens deixen avançar més. No hem fet tard, és que sempre n'hi ha que arriben més d'hora, així que toca caminar fins a la casa.
Ens posem a la cua per lliurar la documentació sanitària i pactar els diners de la nena. La bossa ha quedat en un punt on posa bosses. Adéu, adéu, petons. Abans de marxar, visita a la casa de colònies. Totes tenen les mateixes lliteres, és curiós, deu haver-hi un fabricant de lliteres per a cases de colònies, perquè si no no m'ho explico.
Passegem fins al cotxe i ens convencem que estarà bé. Cada un de nosaltres destaca un detall que avala la tesi que sí, que realment estarà bé i que hem fet bona tria. Fa sol. Hi ha piscina. Es veuen agradables els monitors. Poden córrer.
Al costat, passa una parella que es pica de mans mentre diuen una setmana de vacances amb signe d'exclamació inclòs. Els mirem en silenci. I passa una altra parella desnaturalitzada que repeteix el mateix.
Quan arribem al cotxe, encara n'hi ha que aparquen i surten amb bosses més grans que la meva. Ho veus, li dic a la gran? Però ha decidit no fer-me cas. Ella també marxa, però no de colònies, ja se li ha passat l'edat.
Estarà bé, no? Si, si, si, esclar, diuen tots.
Nosaltres ens quedarem sols. Treballarem, i quan arribem a casa ens arrossegarem pel sofà. Soparem qualsevol cosa, i oblidarem horaris i ordre, perquè haurem perdut el sentit de la rutina. Deu ser això el que deien vacances.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada