El Conseller Mascarell ha anunciat una ofensiva en defensa del català, a partir de 2012 – a tocar, tocar –, que inclou un pacte simbòlic amb l’Estat, en paral·lel al pacte fiscal. Bé. Confesso que m’estimula més l’anunci d’un possible Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 2014. No per la data, sinó perquè de tant en tant cal que la llengua sigui objecte de reflexió, més enllà de la tertúlia dels membres de l’anomenat “Cazalla Party”.
El 1906, mossèn Alcover va presidir el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va comptar amb representants d’Itàlia, França, Castella, València, Rosselló, Alguer i Mallorca – tal com consta en les actes de la sessió inaugural. La conclusió més important d’aquesta trobada acadèmica va ser la necessitat de disposar d’una norma única.
Hem d’esperar fins al 1986 perquè se celebri el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la necessitat latent i palesa de normalització. Es constitueixen set seccions d’estudi: a Lleida - que va compartir seu amb Fraga -, Perpinyà, Girona, Andorra, Illes Balears, Tarragona i València. A més, es va crear la Comissió Territorial de la Franja d’Aragó, presidida per l’Artur Quintana, i s’hi van presentar comunicacions referides a la Franja per part d’estudiosos de la zona: Glòria Francino, Juli Pallarol, Francesc Ricart, Joaquim Monclús, Pere Martí, Artur Quintana, Desideri Lombarte, Hèctor Moret, a més d’Aureli Barrull i Ramon Sistac, en un desplegament de forces que arribaven carregades amb la notícia que el català havia arribat a l’escola, tal com va afirmar Francesc Ricart en una ponència recollida al llibre De fronteres i mil·lennis: la Franja, any 2001.
Les amenaces de la llengua catalana, i també les fortaleses, es mereixen una ofensiva i una trobada d’estudiosos i acadèmics, escriptors, sociòlegs, juristes, historiadors, economistes... perquè, com va escriure Nebrija a la reina Isabel I de Castella, la Catòlica, la llengua és imperi.
Hi ha veus a les nostres terres que parlen de l’economia, sí, és cert, l’economia és important. El pacte fiscal? Esclar, per dignitat i pragmatisme: si escanyem la mamella, ens igualarem en misèria - perdó pel rodolí.
Però hem de tenir present que si pel camí perdem la llengua, haurem malmès segles de singularitat i lluitar per enfrontar-nos a l’objectiu de reducir e ayuntar en un cuerpo e unidad de Reino los miembros en pedazos de España derramados.
Mascarell no és ofensiu amb l’ofensiva, no pot ser-ho sense que ho siguin també els estudiosos de la llengua castellana o espanyola, que tant li fa, quan desgranen les aportacions econòmiques, culturals, socials i altres de la llengua.
Tampoc no som ofensius els que ens dediquem, amb més o menys fortuna, a la tasca diària de difondre el català. Per molt que altres s’ofenguin.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada