Les converses d’autobús són sorprenents, perquè, envoltades de cares desconegudes, sense forma, sembla que les paraules es tornin anònimes, fins i tot invisibles. En diferents recorreguts, he sentit com es trencava una parella per telèfon mòbil, he parat l’orella a crítiques ferotges contra algú altre, un amic, un parent, un cap, un encarregat. He sabut quina orientació política tenen molts desconeguts, i he après que les llàgrimes són universals, com els mocs.
L’altre dia vaig sentir com un grup de noies - no arribaven a la trentena -parlaven d’operacions per embellir els pits. Una altra noia, de fora del grup, hi va ficar cullerada, i així em vaig assabentar dels preus d’aquestes intervencions. Eren quarts de nou del matí, i encara em sobta que a aquestes hores, quan el perfum de la dutxa tot just ha arribat a la pell, es pugui ocupar el temps amb una disquisició tan elevada, pròpia d’un cas pràctic de l’ètica spinoziana.
Ningú no sap el que pot un cos, aquesta és una de les frases més citades de Spinoza. L’ànima i el cos, va escriure aquest pensador del segle xvii a l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, són una sola i la mateixa cosa, concebuda sota l’atribut del Pensament o el de l’Extensió. Això vol dir que tot el que li passa al cos té afecció sobre l’ànima i a l’inrevés, perquè s’han d’entendre com un tot. Per això, la percepció d’un defecte del cos pot arribar a impactar tant que l’ànima s’entristeixi, o la tristor afecta tant el cos que els ulls ploren. L’única sortida, però, és l’acció: rascar-se la butxaca i solucionar el defecte o aprendre a conviure-hi i a treure-li el màxim profit.
De tota manera, i en la línia de l’ètica spinoziana, no pretenc jutjar la bondat o la maldat d’un canvi en l’estètica corporal, perquè les coses són com són, i no de cap altra forma. No hi ha valors universals ni patrons naturals, i com més convençuts estiguem d’això, més serenitat d’ànim assolirem.
No hi ha universos ideals ni veritats universals que s’hagin d’assumir com a patrons de vida, com no hi ha cossos perfectes: no hi ha més cera que la que crema o, si es prefereix, tot el peix està venut.
Més enllà d’uns pits agraciats o desgraciats, lamentar-nos per un món que ens fa fàstic no serveix de res, perquè el món és com és, i no pot ser de cap altra manera, per molt que plorem o ens enrabiem.
La nostra virtut serà justament l’acció per canviar el que ens desagrada, igual que quan plou no tenim més remei que obrir el paraigües, i de res no serveix maleir el cel perquè la pluja ens mulla quan sortim de la perruqueria.
Tot el que passa a la vida és necessari, no necessàriament útil, però si necessari, perquè respon a la naturalesa de les coses. Per això, si volem gaudir d’un món més just, ens haurem d’arromangar i actuar per resguardar-nos i resistir serenament l’adversitat.
Ai! Com costa a vegades resistir. I quantes més costa fer-ho serenament!
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada