Sóc al sofà, davant del televisor. Pertanyo a una generació que encara seu davant del televisor, que utilitza internet, sí, a dojo, però no ha eliminat la televisió de la seva vida.
La televisió és el mitjà més democràtic, em comentava una periodista amiga fa unes setmanes, i això serà així unes quantes dècades més, fins que altres mitjans substituiran la reunió al voltant de la capsa que parla.
Miro un dels enèsims programes de debat, amb els mateixos tertulians de sempre, amb opinions en general previsibles, frívoles, superficials, espontànies, mancades de rigor en el millor dels casos, i adoctrinament en el pitjor. Llevat d’algun cas, esclar.
La meva amiga periodista no pensava en tot això quan es referia a mitjà democràtic. Al seu cap hi havia totes les bondats que es poden trasmetre a través d’un mitjà que és accessible per a gairebé tothom. Tanmateix... les maldats utilitzen el mateix camí, i per això sovint costa destriar el rigor de la desinformació malintencionada.
Encara sóc al sofà, i a l’apartat d’anuncis em crida l’atenció la quantitat de productes que apareixen per ajudar a aprimar-se o per ajudar les defenses o el colesterol. Penso en el menjar, així, de manera global, i com continua en el centre d’atenció dels humans, tot i els milers d’anys que han passat des que Eva rumiava què podia fer per sopar.
La major part del temps, ens l’hem passat mirant de no passar gana, i, finalment, una part del planeta ho hem aconseguit. Hi ha un repte encara, i és que la resta del món també pugui gaudir de la seguretat alimentària traduïda com “estic segur que soparé”.
Els d’aquesta banda, els que tenim el privilegi de no patir en excés per la quantitat de menjar que hi ha a la nevera, més enllà de la mandra puntual de no haver anat al mercat o al súper, som en un estadi on la seguretat en el menjar es tradueix com “estic segur que menjo sà i saludable”.
Sà i saludable no són sinònims. Un aliment es pot trobar en un estat excel·lent i no ser saludable, i, a la inversa, un aliment pot trobar-se en un estat diguem-ne millorable i, en canvi, és més positiu, més beneficiós, menjar-ne que abstenir-se’n.
A més, els de la seguretat o inseguretat sobre la salubritat dels aliments tenim una altra preocupació: volem trobar gust, bon gust, i aroma, bon aroma, al que mengem.
Per això, no és cap sorpresa que els programes de cuina, els llibres sobre gastronomia i sobre nutrició tinguin bona acceptació. Finalment, es tracta de la gran preocupació de la humanitat.
El que sí és una sorpresa és que no hi hagi una preocupació o una ocupació més gran sobre el procés de producció i elaboració d’un aliment. O que el ventall alimentari sigui tan limitat en bona part de la població.
Sense anar més lluny, una de les discusions més interessants dels últims dies a casa dels meus veïns ha estat si el bròcoli i el bròquil són o no són la mateixa hortalissa. Per cert, no ho són.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada