Passa al contingut principal

Demèrits

L'altre dia, em vaig quedar astorada en la pregunta quins mèrits valorem? Socialment, quines qualitats personals mereixen la nostra aprovació? De quina manera em va colpir l'ànim aquesta tessitura que, si no fos perquè havia de fer el sopar, encara estaria llambregant el sostre de la cuina. Mentre preparava una truita de carxofes, pensava en quant estic disposada a pagar per un producte o per un altre. Hi ha carxofes tendres i dolces que acaronen la boca d'aquell sabor tan... a carxofa, i que, quan beus un got d'aigua, es potencia i llisca entre les dents, la llengua i el paladar. Estic disposada a pagar una mica més per aquestes carxofes en comptes de comprar-ne d'altres, més dures i menys dolces? Sí, està clar, aquí les tinc, a la paella. Quanta gent pensa igual? Probablement no tanta, perquè hi ha una producció massificada de carxofes d’una qualitat inferior que troben sortida. Els ous, el pa, els tomàquets, les peres, el vi. Tot el que agafo per enllestir el sopar forma part d'una decisió que he pres: he premiat un producte per sobre d'un altre, i he valorat el mèrit d’un pagès, d'un industrial i d'un comerciant per sobre d'uns altres. Estic satisfeta amb l'elecció, encara que sigui minoritària, i sé que hi ha una munió de consumidors que han pres una decisió diferent i han premiat el demèrit d'altres. Què hi farem, així és el mercat. I si trasllado aquestes reflexions a l'àmbit polític, què passa?, penso mentre em cremo i maleeixo per no haver agafat un drap per donar-li la volta a la truita. Diuen que els països governats per polítics amb formació universitària prosperen més que els governats per líders sense estudis superiors, i ho avalen economistes que han preparat un estudi publicat a The Economic Journal. Segur que és veritat, perquè també la meva truita és millor que d'altres cuinades amb qualsevol carxofa i un ou no t'hi fixis. I la pregunta següent, la que em fa ballar ara és on ens porta tot això? Hem d'obligar els consumidors a comprar carxofes del Prat o del Delta de l’Ebre, en comptes d’altres? Multarem els pecadors que suquen el pa amb tomàquet de llauna? No, esclar, ens haurem d'adaptar al mercat, que és aquella cosa que es forma amb la suma de decisions individuals. Així que, quan vam anar a votar en unes eleccions i va acabar com a president un senyor que no sabem si tenia diploma de batxillerat, ens vam haver d'aguantar, sobretot els que havíem pres altres decisions. Perquè no és l'economia, no, és el mercat i, per tant, les nostres tries, la suma de totes elles, el que fa que els mèrits del tomàquet de penjar no es tinguin en compte. Ja ho deia Robert Nozick, que la meritocràcia no existeix, només hi ha mercat. I ja ho diuen els estudis de consum: tothom parla de qualitat i després compra barat. I vostè què diu? Ah, sí, un país pròsper.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua