Demèrits

L'altre dia, em vaig quedar astorada en la pregunta quins mèrits valorem? Socialment, quines qualitats personals mereixen la nostra aprovació? De quina manera em va colpir l'ànim aquesta tessitura que, si no fos perquè havia de fer el sopar, encara estaria llambregant el sostre de la cuina. Mentre preparava una truita de carxofes, pensava en quant estic disposada a pagar per un producte o per un altre. Hi ha carxofes tendres i dolces que acaronen la boca d'aquell sabor tan... a carxofa, i que, quan beus un got d'aigua, es potencia i llisca entre les dents, la llengua i el paladar. Estic disposada a pagar una mica més per aquestes carxofes en comptes de comprar-ne d'altres, més dures i menys dolces? Sí, està clar, aquí les tinc, a la paella. Quanta gent pensa igual? Probablement no tanta, perquè hi ha una producció massificada de carxofes d’una qualitat inferior que troben sortida. Els ous, el pa, els tomàquets, les peres, el vi. Tot el que agafo per enllestir el sopar forma part d'una decisió que he pres: he premiat un producte per sobre d'un altre, i he valorat el mèrit d’un pagès, d'un industrial i d'un comerciant per sobre d'uns altres. Estic satisfeta amb l'elecció, encara que sigui minoritària, i sé que hi ha una munió de consumidors que han pres una decisió diferent i han premiat el demèrit d'altres. Què hi farem, així és el mercat. I si trasllado aquestes reflexions a l'àmbit polític, què passa?, penso mentre em cremo i maleeixo per no haver agafat un drap per donar-li la volta a la truita. Diuen que els països governats per polítics amb formació universitària prosperen més que els governats per líders sense estudis superiors, i ho avalen economistes que han preparat un estudi publicat a The Economic Journal. Segur que és veritat, perquè també la meva truita és millor que d'altres cuinades amb qualsevol carxofa i un ou no t'hi fixis. I la pregunta següent, la que em fa ballar ara és on ens porta tot això? Hem d'obligar els consumidors a comprar carxofes del Prat o del Delta de l’Ebre, en comptes d’altres? Multarem els pecadors que suquen el pa amb tomàquet de llauna? No, esclar, ens haurem d'adaptar al mercat, que és aquella cosa que es forma amb la suma de decisions individuals. Així que, quan vam anar a votar en unes eleccions i va acabar com a president un senyor que no sabem si tenia diploma de batxillerat, ens vam haver d'aguantar, sobretot els que havíem pres altres decisions. Perquè no és l'economia, no, és el mercat i, per tant, les nostres tries, la suma de totes elles, el que fa que els mèrits del tomàquet de penjar no es tinguin en compte. Ja ho deia Robert Nozick, que la meritocràcia no existeix, només hi ha mercat. I ja ho diuen els estudis de consum: tothom parla de qualitat i després compra barat. I vostè què diu? Ah, sí, un país pròsper.