Passa al contingut principal

Comptes de plàtan

L’estadística (aquella ciència que diu que si jo menjo dos pollastres i tu cap, mengem un pollastre cada un) es dedica a esbrinar seqüències regulars de comportament en qualsevol olla de grills. Que ningú no dubti que trobarà sèries repetides de combinacions de dues variables per estrambòtiques que semblin. I que les representarà amb números i també amb corbes que després es poden pintar de colors i projectar en una pantalla i deixar a la gent bocabadada - carai sí que en sap aquesta noia, a veure qui s’atreveix a replicar-li aquest percentatge!
Jo, que no tinc gaire idea d’estadística, em dedico, de tant en tant, a recopilar respostes de gent diversa a qüestions intranscendents. I estic segura que, si sabés tractar les dades, em sortirien unes corbes ben conjuntades.
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig plantejar a persones diferents la mateixa situació: demà t’has de trobar amb algú a Barcelona, però no coneixes ni el lloc ni l’hora; aquest algú també s’ha de trobar amb tu i tampoc no coneix ni el lloc ni l’hora. On aniries? La major part de la gent contesta: a les 12 a la Plaça Catalunya.
N’hi ha de més curioses. Fa un parell o tres de mesos li vaig preguntar al pediatre de les meves filles si hi havia algun preventiu per als polls, la gran plaga infantil, i em va dir que no, i que millor no posar potingues químiques al cap dels nens – ni de les nenes. Com que li agrada aconsellar coses rares, em va suggerir que si, mai els trobo polls, els suqui el cabell amb maionesa com si fos una mascareta, els posi un gorro de dutxa i, apa, a dormir. Al matí, ni un poll enganxat. No ho he provat encara, però sempre que ho comento amb algun pare o mare, indefectiblement em pregunten si la maionesa ha de ser de pot o de casa!!! Què em sé, jo. No vaig gosar de demanar-li al metge, coi!
Ara porto entre mans una enquesta del tipus acció / reacció: jo dic fruita i la gent contesta el primer que se li ocorri. La majoria diuen poma i pera, algú ha dit maduixa, i també préssec – la meva filla, mandarina - però són minoria. No hi ha ningú que m’hagi dit plàtan. Potser és que he agafat una mostra poc aleatòria (amics, familiars i coneguts, sí, saludats, no); o massa restringida geogràficament (Barcelona i llogarets, Lleida, La Franja, poc més, sincerament). O potser és que encara treballo amb resultats provisionals, ves a saber. Hauré d’insistir més, a veure si descobreixo per què carai el Departament de Salut va triar un plàtan en la campanya 30 + 5.
No crec que hagi estat per deixadesa o per ignorància: tothom sap que a Catalunya no es fan plàtans. És veritat que se’n consumeixen, i molt, però també es mengen moltes pomes i peres, i taronges. Insisteixo, no tinc gaire idea d’estadística, però, en aquest cas, no em surten els comptes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua