Passa al contingut principal

Maneres de viure

Sona el telèfon durant una bona estona, per sort, perquè a la senyora li costa d’arribar. S’hi atansa molt a poc a poc, amb l’ajut d’un caminador que li fa més fàcil el transport del cos, ara un peu, ara l’altre. Quan agafa l’aparell i contesta, una veu argentina es presenta i li explica l’oferta fantàstica de tarifa combinada d’ADSL, mòbil i fix.
L’àvia fa temps que sap que ADSL és alguna cosa que té a veure amb ordinadors, perquè no és la primera trucada d’aquest estil que li fan, i perquè els néts en parlen a vegades. Fix i mòbil també són termes que li resulten familiars. Per això, fa repetir els detalls que li donen per telèfon, torna a preguntar allò que no ha entès bé, demana si hi ha algun regal de promoció, i s’adreça a la veu pel nom que li ha facilitat.
La veu ensuma nou contracte, i això segur que vol dir alguna cosa bona a final de mes, així que pren paciència i s’esplaia amb cada punt, espera el torn de rèplica, s’ensucra i desprèn la més cordial de les amabilitats.
Mitja hora més tard, l’àvia dóna les gràcies per la bona estona que han passat, i confessa que té 90 anys i cap intenció d’aprendre a fer anar un ordinador, que com que no surt gaire de casa, no li cal mòbil. A l’altra banda, astorament, un indici d’empipament i, per fi, una riallada.
Aquest relat sembla la versió femenina del personatge de la Carme Riera que escrivia cartes a un remitent fictici de la caixa per omplir d’il•lusió alguns espais de solitud. Tanmateix, és la manera de viure d’una persona real que es delita per xerrar i aprofita qualsevol oportunitat per petar-la.
La veritat és que porta un temps que no para, perquè li truquen per oferir-li de tot.
He de dir que jo tinc altres maneres de viure, altres formes d’ocupar l’estona, i no m’agrada que em truquin a casa o al mòbil per vendre’m res. I no sóc un cas aïllat.
M’arriben suggeriments curiosos sobre com reaccionar davant d’aquest tipus d’incursions, com ara aprofitar la trucada per intentar que el teleoperador ens compri alguna cosa a nosaltres o mirar de batre el rècord d’aguantar la trucada fins que es cansin i pengin – aquest rècord, em temo, el té l’àvia involuntàriament. Una reacció divertida és la que escenifica l’humorista americà Seinfild. Explica que en aquell moment no pot parlar, i demana al teleoperador que li faciliti el número de casa, que ell trucarà més tard. El teleoperador li diu que això no ho pot fer. Seinfild li pregunta si és que no li agrada que li truquin a casa, i li contesten que no. Doncs això.
Molèsties a banda, com que la gent treballa per guanyar uns diners, miro de no ser gaire mal educada alhora que tampoc, no, no penso esbombar les meves dades personals. Són, com deia Rosendo, maneres de viure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua