Invisibles

Quan teníem tres o quatre anys, ens agradava jugar a fer-nos invisibles. Ens tapàvem els ulls amb les mans, i ningú no ens podia veure. Havíem fet màgia! Em fa gràcia quan els veig, ara, són uns altres nens amb el mateix joc, i riuen divertits perquè pensen que no els veu ningú. La matèria, diuen els científics quàntics, es fa visible a la mirada de l’observador, que la modela i crea una nova realitat que no hi era només pel fet d’haver-hi posat atenció. Després, qui sap què passa quan els ulls s’entretenen en una altra partícula. Hi ha d’altres, no tan científics, que defensen que l’invisible només ho és per a l’observador, que la matèria, l’objecte en aquest altre argot, havia estat sempre a la vista, que era invisible només per a un observador entretingut en un altre afer. Semblen línies de pensament allunyades, gairebé paral·leles, però segurament és un efecte òptic, perquè sí, quan ens hi fixem, canviem les coses, ni que sigui per l’efecte que té l’atenció sobre algun assumpte, i sí, l’assumpte hi era, encara que nosaltres no ho sapiguessim. És com quan no trobes les claus de casa, busques per tot arreu, i no apareixen, fins que, de cop i volta, allò que podia ser per sempre més un tros de metall esdevé, gràcies a l’alegria de la troballa, l’eina per obrir la porta, tancar-la, deixar enrere el món exterior i embolicar-se de llar. El metall hi era, però només als meus ulls podien esdevenir l’entrada a l’univers particular. Aquests pensaments recargolats m’entretenen quan veig algunes persones, ara adultes, que probablement han jugat amb mi a fer-se invisibles amb les mans als ulls. D’alguna manera, han estat invisibles també per a mi, perquè m’hi he fixat poc, o no m’ha passat pel cap que aquell xic, o aquella xica, arribarien a ser adults intolerants. Sense anar més lluny, el passat 16 de novembre, amb la quantitat de coses que hi havia per fer, es van dedicar a exhaltar la intolerància, a fer bandera del dret a la ignorància, a fer més gran aquesta onada perillosa, coneguda, fastigosa, que es torna a encetar, tímidament potser, però hi és, a la nostra estimada Europa. Eren pocs? Molts? No ho sé. El 16 de novembre es el dia internacional de la tolerància, quines coses. També és el dia que Camps i Barberà han d’anar al jutjat a declarar com a testimonis pel cas Nóos. Hi ha d’altres celebracions, trobades, reivindicacions i fórmules per fer visible el que resta amagat. Alguns, al meu poble, volen refermar-se en la cosa aquella tan avorrida d’enfrontar veïns, que troba escalforeta en els demagogs que es dediquen a la política com podien dedicar-se a rifar nines a les firetes. Sempre hi ha algú que els compra, toqui o no toqui. No sé si deixar gaire temps la mirada sobre ells, els intolerants, perquè no estic tan segura que tot canviï tant només amb un cop d’ull, però ja no tinc edat de tapar-me la cara.