Passa al contingut principal

Invisibles

Quan teníem tres o quatre anys, ens agradava jugar a fer-nos invisibles. Ens tapàvem els ulls amb les mans, i ningú no ens podia veure. Havíem fet màgia! Em fa gràcia quan els veig, ara, són uns altres nens amb el mateix joc, i riuen divertits perquè pensen que no els veu ningú. La matèria, diuen els científics quàntics, es fa visible a la mirada de l’observador, que la modela i crea una nova realitat que no hi era només pel fet d’haver-hi posat atenció. Després, qui sap què passa quan els ulls s’entretenen en una altra partícula. Hi ha d’altres, no tan científics, que defensen que l’invisible només ho és per a l’observador, que la matèria, l’objecte en aquest altre argot, havia estat sempre a la vista, que era invisible només per a un observador entretingut en un altre afer. Semblen línies de pensament allunyades, gairebé paral·leles, però segurament és un efecte òptic, perquè sí, quan ens hi fixem, canviem les coses, ni que sigui per l’efecte que té l’atenció sobre algun assumpte, i sí, l’assumpte hi era, encara que nosaltres no ho sapiguessim. És com quan no trobes les claus de casa, busques per tot arreu, i no apareixen, fins que, de cop i volta, allò que podia ser per sempre més un tros de metall esdevé, gràcies a l’alegria de la troballa, l’eina per obrir la porta, tancar-la, deixar enrere el món exterior i embolicar-se de llar. El metall hi era, però només als meus ulls podien esdevenir l’entrada a l’univers particular. Aquests pensaments recargolats m’entretenen quan veig algunes persones, ara adultes, que probablement han jugat amb mi a fer-se invisibles amb les mans als ulls. D’alguna manera, han estat invisibles també per a mi, perquè m’hi he fixat poc, o no m’ha passat pel cap que aquell xic, o aquella xica, arribarien a ser adults intolerants. Sense anar més lluny, el passat 16 de novembre, amb la quantitat de coses que hi havia per fer, es van dedicar a exhaltar la intolerància, a fer bandera del dret a la ignorància, a fer més gran aquesta onada perillosa, coneguda, fastigosa, que es torna a encetar, tímidament potser, però hi és, a la nostra estimada Europa. Eren pocs? Molts? No ho sé. El 16 de novembre es el dia internacional de la tolerància, quines coses. També és el dia que Camps i Barberà han d’anar al jutjat a declarar com a testimonis pel cas Nóos. Hi ha d’altres celebracions, trobades, reivindicacions i fórmules per fer visible el que resta amagat. Alguns, al meu poble, volen refermar-se en la cosa aquella tan avorrida d’enfrontar veïns, que troba escalforeta en els demagogs que es dediquen a la política com podien dedicar-se a rifar nines a les firetes. Sempre hi ha algú que els compra, toqui o no toqui. No sé si deixar gaire temps la mirada sobre ells, els intolerants, perquè no estic tan segura que tot canviï tant només amb un cop d’ull, però ja no tinc edat de tapar-me la cara.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua